Aquests dies s’ha programat al Teatre Lliure la proposta de LEHMAN TRILOGY signada per Stefano Massini, adaptada i dirigida per Sergio Peris-Mancheta. En entrar a la sala tenim molt present la versió dirigida per Roberto Romei que van poder veure a la Sala Villarroel dins del Festival Grec 2016.
Stefano Massini (Firenze, 1975) és director del Piccolo Teatre de Milà i es caracteritza per les seves obres de caràcter polític. Nosaltres podem recordar «Shenzhen significa infern» (Grec 2018-Tantarantana), «Crec en un sol Déu» (Lliure 2015) i «Dona no reeducable» (Lliure 2015).
Sergio Peris-Mencheta (Madrid, 1975) és actor i director de teatre, que ara ha transformat aquest text de Massini en una versió musical. Nosaltres el recordem dirigint «Un trozo invisible de este mundo» (Lliure 2013) i «Julio César» (Romea 2013). L’any 2011 va crear la productora Barco Pirata encaminada al que anomenen «teatre de revolució».
LEHMAN TRILOGY narra la història de tres generacions de la família Lehman. La caiguda en 2008 de la Banca d’inversió Lehman Brothers, quarta entitat financera als EEUU, va marcar l’explosió de l’anomenada bombolla immobiliària i l’inici d’una crisi financera d’abast mundial.
Peris-Mencheta transforma el text en una «balada para sexteto en tres actos» amb música original de Litus Ruiz, Xènia Reguant, Ferran González i Marta Solaz.
Una història del capitalisme modern a través de 150 anys, distribuïts en tres actes de 55 minuts de durada cada un. Música hebrea, espirituals negres, swing, jazz o rock són alguns dels estils musicals pels quals LEHMAN TRILOGY ens porta.
El primer acte abraça des de 1844, data en què els germans Lehman, Henry «el cap», Emanuel «el braç» i Mayer «la patata» arriben al port de Nova York provinents d’una família jueva de Baviera, fins a la Guerra de Secessió (1861-1865). El segon acte va fins al crack del 1929 i el tercer fins al 2008, any de la caiguda de l’imperi.
Narrar la història de la família Lehman és narrar la història dels EEUU i la proposta ens dóna dades de com es pot construir un imperi a partir d’uns comerciants emigrats que comencen modestament venent teixits en un entorn que els hi és aliè, a Alabama. Dels teixits passen a comerciar directament amb el cotó fins que un incendi en les plantacions els converteix en «intermediaris», un paper en l’economia que era desconegut fins aquell moment.
Després es transformen en inversors i comencen a moure únicament diners. Participen en la creació de la borsa de Wall Street i entren en el negoci del cafè, del ferrocarril, de les armes, de Hollywood, de la construcció del canal de Panamà, del negoci immobiliari, … Creen fons d’inversió, fons de pensions, assegurances, ….
Sis músics actors que encarnen més de 120 personatges en una divertida posada en escena on podríem destacar escenes memorables, com, entre d’altres, l’enterrament del primer Lehman mort als EEUU, la dificultat per explicar quina és la funció d’un intermediari, l’elecció d’esposa per part de Philipp Lehman, la rivalitat de les dones de les famílies Lehman i Goldman Sachs, un partit de squash que és una reunió de negocis, ….
Les interpretacions han estat absolutament magnífiques per part dels sis actors Oscar Martínez, Ferran González, Pepe Lorente, Darío Paso, Leo Rivera i David P. Bayona, amb una gran qualitat vocal i interpretativa i una magnífica comicitat. En molts moments els actors es dirigeixen al públic demanant la seva participació, sense que arribi a fer-se feixuc.
Esplèndids el vestuari d’Elda Noriega, destacant el que implica el transformisme dels actors en dones, la il·luminació de Juan Gómez-Cornejo i el so de Joe Alonso.
L’escenografia de Curt Allen Willmer i EstudioDedos, presenta un escenari en tres plantes, a modus de carpa de circ, construït sobre una plataforma rodona amb una cinta lliscant que segons hem sabut està accionada a peu per una persona i els mateixos actors i que fa aparèixer i desaparèixer els personatges dinamitzant la posada en escena.
Una proposta que ens ha agradat molt i que ens obliga a qüestionar l’horari de començament. Si la proposta dura 3 h i 30′, en començar a les 20,30 h ens porta forçosament a les 12 del vespre, fet que impossibilita agafar el metro i que potser justifica la gran «buidor» de la Sala Fabià Puigserver d’ahir al vespre.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ