Quan trio una obra de teatre quasi sempre ho faig en funció de qui és l’autor, qui l’ha dirigit o quin és el repartiment. Tots tenim les nostres preferències. Quan tens la sort que tot l’equip artístic que t’agrada coincideix en un mateix muntatge,normalment l’experiència és brutal!!!
En “L’ànec salvatge” es produeix aquesta conjunció , cosa que va fer que comprés les entrades de seguida que van sortir a la venda.
En primer lloc es tractava d’un text d’Ibsen, la dirigia Julio Manrique, l’escenografia era d’en Lluc Castells i el repartiment de luxe. Un repartiment en el que coincidien dos grans actors als que els tinc una especial admiració, l’Ivan Benet i en Pablo Derqui.
Com no podía ser altre, el resultat va ser brutal !!!, un imprescindible que ningú s’hauria de perdre.
Ibsen va escriure “L’Ànec salvatge” l’any 1884, època en la que els seus textos són classificats com drames psicològics.
«L’Ànec salvatge» és un drama psicològic que ens parla de la mentida quan es converteix en un mal necessari, idea que el mateix Ibsen va batejar com a “mentida vital”. Podria venir a ser el que col.loquialment en diem una “mentida pietosa”.
Amb “L’Ànec Salvatge” Ibsen aconsegueix demostrar que no sempre la justícia ha de resultar justa.
Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique han fet una adaptació extraordinària de un d’Ibsen fins ara inèdit a Catalunya.
L’obra està carregada de simbolismes:
-En l’escenografia d’en Lluc Castells veiem uns arbres secs en primer pla. Els arbres són l’origen dels fets. Al cap d’una estona aquests arbres desapareixen sota el terra l’escenografia, que passarà a ser el soterrani de la casa dels Ekdal. Un soterrani que han convertit en un bosc on hi tenen amagat, entre d’altres animals, l’ànec salvatge.
-També cal destacar l’acurada feina d’il·luminació que fa en Jaume Ventura dins l’escenografia. A part dels realisme que li dona al muntatge transmetent-nos tot tipus d’emocions, esdevé una part molt important pel que fa al simbolisme de la que és plena l’escenografia. El moment en que veiem com traspassa la llum a través del terra (que representa el soterrani), és visualment espectacular i d’una bellesa increïble. La llum que omple i marca el volum de l’espai és una llum que busca destacar aquell lloc fosc on està oculta tota la veritat.
-Pel que fa a les actuacions Elena Tarrats, Laura Conejero, Andreu Benito, Jordi Bosch, Jordi Llovet, Ivan Benet, Pablo Derqui, Lluís Marco i Miranda Gas han estat tots magnífics!!!. Tots són personatges reals i simbòlics alhora. Gregor (Pablo Derqui) l’idealista, reclama el compliment de les exigències de l’ideal, per a Relling (Jordi Bosch) el seu contrapunt, la mentida vital és necessària.
Fantàstiques les actrius Elena Tarrats i la Miranda Gas que a part d’interpretar els papers de la Hedvige i la Soerby respectivament, ens han emocionat mentre les escoltàvem cantant la meravellosa música del compositor i músic català Carles Pedragosa, que toca el piano en directe durant tota la representació.
-Pel que fa a l’ànec salvatge és la metàfora de l’autoengany. L’au ferida amagada, simbolitza la humiliació, la vergonya i els secrets de la família. L’ànec és la Hedvige, la Gina, en Hialmar, en Ekdal,… L’ànec salvatge ho són tots.
En «L’Ànec Salvatge» Ibsen es submergeix dins de l’ànima de les persones per mostrar-nos els seus conflictes més íntims. Precissament aquesta és la base de l’obra, la col·lisió entre la veritat i la mentida, entre la realitat i l’aparença (aquella realitat que ens inventem).
Quan la veritat pot arribar a ser destructiva, la mentida o l’engany moltes vegades són necessaries per aconseguir la felicitat.
Qui de nosaltres no ha falsejat en algun moment algunes veritats que ens poden o poden fer mal ? Tots en tenim de mentides vitals. Moltes vegades són necessàries. Necessàries per no perdre l’autoestima i poder seguir sobrevivint davant de les desgracies o infortunis que patim al llarg de la nostra vida.
Una recomanació: a part d’anar a veure l’obra, us la llegiu. El text és realment extraordinari.