Sempre m’he sentit atreta per el personatge de Medea. Em pregunto, què la va empènyer a actuar d’aquella manera? Gelosia? Venjança? Odi? Despit? Amor?
A “L’Amor (no és per a mi, va dir Medea)”, l’actriu, directora i dramaturga Queralt Riera ens presenta una peça inspirada en la Medea d’Eurípides. No és tracta ni d’una adaptació, ni d’una versió, sinó d’una visió més contemporània del mite tràgic.
Suposo que tots coneixeu la història original de la Medea d’Eurípides, la relació problemàtica amb el seu pare, la mort del seu germà, l’amor obsessiu cap al seu marit, però sobre tot, per passar a la història com l’assassina dels seus propis fills.
La Medea de Queralt Riera és la nena feliç trepitjant bassals amb les seves botes d’aigua; és l’adolescent que descobreix el despertar de la vida; és la dona culta que li apassiona la seva feina, és la dona enamorada, és la mare que estima amb bogeria als seus fills. Però també és una persona necessitada d’amor ; és aquella nena, noia, dona que se sent enganyada i abandonada, és aquella persona turmentada que creu no merèixer ser estimada. L’amor no és per mi, no puc deixar que els meus fills m’estimin, no m’ho mereixo.
La mateixa autora ha estat qui ha dirigit aquest muntatge. Es tracta d’un monòleg a dues veus. La formula que ha triat m’ha semblat sensacional, dues actrius interpretant el mateix personatge: Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza, i la intersecció entre totes dues en el temps. És a dir, l’obra comença amb la Rosa Cadafalch interpretant Medea a l’edat de 88 anys i la Patrícia Mendoza a Medea de 8 anys. Les dues comparteixen escenari. Mentre una ascendeix en el temps, l’altre descendeix. El punt de trobada és justament el del desenllaç dels fets. Amb elles recorrem la seva vida. Una vida que es desmunta mica en mica. Fins hi tot podem entendre (no justificar) quin va ser el motiu per el qual va actuar com va actuar.
Estem davant d’un text, una direcció i unes interpretacions formidables. Una posada en escena senzilla però sòbria (una cortina platejada que ens recorda a les onades del mar, una plataforma blava que representa el mar, una cadira de rodes i un piano de cua).
Gran treball de Joan Alavedra al piano, que a través de la música ens expressa per un costat les emocions i sensacions de la protagonista, i per un altre marca el ritme de l’obra.
Fantàstic el joc que hi ha amb el vestuari i la transformació dels personatges.
Extraordinàries, formidables, sensacionals, brillants Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza! La connexió entre totes dues és total, ninguna destaca per sobre de l’altra. Hi ha moments interpretatius extraordinaris. Impressionant interpretació de Patrícia Mendoza en l’escena del part.
“L’Amor (No és per a mi, va dir Medea)” és una petita joia que no us heu de perdre.
****1/2