Julio Manrique dirigeix L’adversari. Es tracta d’una adaptació del llibre homònim de l’escriptor, guionista i realitzador francès Emmanuel Carrère basat en una conversa entre l’escriptor i el parricida Jean-Claude Romand, un home que va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho, davant la por a ser descobert que tota la seva vida era una gran mentida.
Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique tornen a treballar junts en l’adaptació teatral d’un text literari.
L’adversari és la primera novel·la de Carrer que s’allunya de la ficció. Es tracta d’un fet real, tot i que el seu relat pot arribar a ser del tot inversemblant pel seu contingut: la duresa dels fets.
No es tracta d’una obra de suspens, ja que d’un bon començament queden clars quins han estat els fets de la història.Tampoc hi ha morbo, tot i la crueltat del relat. Això sí, és una història amb molts clars obscurs.
La posada en escena és molt teatral.
L’escenografia juga un paper molt important en aquesta adaptació.
La concepció de l’espai escènic i la il·luminació són, també, dramatúrgia.
El joc de llums ajuda a marcar les diferents escenes, creant una atmosfera dramàtica i inquietant, i aconsegueix que el contingut de l’obra transiti pels diferents espais on transcorre l’acció.
L’espai sonor, la utilització de càmeres amagades en diferents espais, que donen visió a llocs on l’espectador no veu si no és a través de la pantalla que hi ha dalt de l’escenari, les imatges i el text que apareixen al llarg de l’obra, són elements que componen un tot.
Pel que fa al repartiment, Manrique ha escollit a dos actors magnífics: Carles Martínez, que ha treballat molt el personatge que representa, mostrant a un Jean-Claude Romand del tot creïble, aconseguint transmetre perfectament l’univers de l’engany d’aquest psicòpata, i Pere Arquillué, que a part d’interpretar al Carrer escriptor i al Carrer narrador, es fica dins la pell, com ja va fer a El cos més bonic que s’ha trobat mai en aquest lloc de Josep Maria Miró, de tots els personatges que hi surten a l’obra, i que no són pocs: la Florence, la mare, el pare, l’amant, els sogres, el jutge, el fiscal, els testimonis…
Arquillué ens torna a fer tota una exhibició actoral tant en l’àmbit interpretatiu, ja sigui per la seva capacitat a l’hora de memoritzar un text, com en la manera de treballar els diferents personatges (femení o masculí).
L’adversari ens parla d’aquell altre jo que habita dins nostre, el de la maldat que hi ha a l’interior de tots nosaltres.
Segons Carrère «en l’interior de cadascun de nosaltres hi ha una finestra oberta a l’infern. Un adversari»
L’autoengany i la por van portar a Jean-Claude Romand a la mentida. En el moment en què la mentida va estar a punt de sortir a la llum, Romand va preferir matar la família abans que admetre l’engany i la decepció que els podia causar descobrir tota la veritat.
Sense cap mena de dubte us la recomano.
