Aquests dies tenim l’oportunitat de veure el quart espectacle que la companyia andalusa La Zaranda ens porta a la ciutat comtal al llarg dels seus 37 anys d’existència. En aquesta dilatada trajectòria, el seu èxit ha aconseguit traspassar fronteres, tot i que, en tot aquest temps, encara no havia tingut ocasió de veure’ls. Finalment, ho he pogut fer i haig de dir que al principi de l’obra em va costar entrar dins del seu univers, però un cop ho vaig fer, vaig poder gaudir d’un espectacle arriscat, suggerent i molt ben treballat. En aquest sentit, l’obra reflexiona al voltant de la degeneració del cos humà i del seu destí final i ho fa utilitzant un humor portat a l’extrem, però presentant alhora coreografies que resulten poesies visuals i provocant un espai de reflexió en l’espectador. Malgrat això, per ser justos, cal dir que potser algunes escenes no acaben d’estar del tot ben resoltes, però en general es tracta d’un espectacle disfrutable ple d’encerts i amb propostes visuals i narratives que fan que valgui la pena tindre’l en consideració.
Els actors fan un bon treball en el seu conjunt, traslladant a l’espectador la força de la proposta i sent capaços de crear un món sense gairebé escenografia, gràcies també a una direcció cuidada que fa ús d’unes encertades coreografies. A més, també destaca l’ús de la il·luminació, la qual recolza i ajuda a crear aquest univers tan peculiar envoltat de foscor. Així, podem dir que es tracta d’una proposta interessant i diferent que ens apropa a una forma de fer teatre peculiar en la que l’extrem i l’exageració estan molt properes a la crua realitat.