La voluntat de creer és un text escrit i dirigit pel director i dramaturg Pablo Messiez, autor de El temps que estiguem junts (2018) i Las canciones, que es va poder veure la temporada passada al Lliure de Montjuïc, a partir de la pel·lícula Ordet (La paraula) de Carl Theodor Dreyer, que és a la vegada una adaptació de l’obra teatral homònima del dramaturg danès Kaj Munk i de les paraules pronunciades per Joana d’Arc el dia del seu judici.
Repeteix a La voluntad de creer bona part de l’equip artístic i del repartiment de Las canciones. Rebeca Hernando, José Juan Rodríguez, Iñigo Rodríguez Claro i Mikele Urroz, a qui s’afegeixen les intèrprets Marina Fantini i María Jáimez.
L’espai escènic és obra de Max Glaenzel, el vestuari de Cecilia Molano, el disseny d’il·luminació de Carlos Marquerie, l’entrenament corporal d’Elena Córdoba i el so d’Iñaki Ruiz Maeso. Tots ells parteixen del present sense cap mena d’artifici. L’espai escènic és buit, sense elements escenogràfics. A mesura que avança l’obra es va transformant. El color va desapareixent i predomina el blanc i el negre.
L’espectacle es construeix dins i fora de l’escenari.
En diversos moments, al llarg de la funció, es trenca la quarta paret.
Dins, a escena, es relata la història d’una família que avança cap a un final tràgic. Fora de l’escenari, els espectadors observem la construcció de la peça teatral; la transformació dels intèrprets en personatges i la construcció de l’espai escènic a partir del no res.
La música també hi és present en aquest muntatge. Sona dues cançons de música popular argentina. Viene aclarando d’Atahualpa Yupanqui en versió de Leda Valladares i María Elena Walsh, i Vidala del último día, una versió a cappella de Sílvia Pérez Cruz.
La voluntad de creer és una reflexió sobre la fe, sobre el fet de creure o no, i al mateix temps un homenatge al teatre, en el mateix sentit de creure o no, en el que està passant dalt de l’escenari.
Tot està en la voluntat de creure.