Aquest espectacle, curiosament i per primera vegada, es va estrenar a Madrid al mes de juny als Teatres del Canal i farà temporada en el Mercat de les Flors al març de l’any vinent.
Malgrat que estàvem molt expectants per veure el resultat, poc ens imaginàvem que la nit d’ahir dijous, veuríem un dels espectacles de dansa més fascinants que hem vist mai, incloent-hi també els que hem vist de qualsevol formació nacional o internacional.
Ahir dijous de nou Festival Grec (el 30é espectacle que hem pogut veure dins del Festival), i de nou asseguts a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, per veure l’estrena a Barcelona d’aquesta meravella que és PASIONARIA, un títol que arrenca, justament de la manca de passió dels habitants d’un planeta imaginari, que podria ser el nostre en un futur, on els homes i dones que són com els humans, però que ja no experimenten sentiments i es comporten per tant, com si fossin màquines o robots sense sentiments.
La Veronal és una companyia de Barcelona nascuda en 2005, amb un gran èxit arreu del món, i nosaltres en som seguidors d’ençà que els vam conèixer, hem pogut veure «Siena» en 2013, «Vorònia» l’espectacle inaugural del Grec 2015 i «Bologna:Pasolini» a la Fira de Tàrrega 2017.
En aquest nou treball de dansa-teatre, amb assessorament dramatúrgic de Roberto Fratini i Celso Giménez, no hi ha paraula, tan sols alguns sons estranys que no tenen cap significant i l’individualisme i la covardia són els valors que imperen en aquest món imaginari.
La fredor de la tecnologia ha tallat les relacions humanes. La deshumanització de la nostra societat, on les persones defugen el contacte amb els altres, no ens estan convertint a tots plegats en éssers robotitzats?
Ens presenten un futur inquietant, gairebé terrorífic, on l’única esperança, o no?, que s’entreveu, és un bebè que va de ma en ma, com si fos l’única llum entre tanta foscor.
Un món aparentment perfecte, ordenat, antisèptic, però que amaga éssers mancats de sentiments, d’il·lusions, de vida.
Les magnífiques interpretacions que ens han enlluernat pel seu domini del cos i la seva forta presència escènica han estat a càrrec d’Àngela Boix, Jon López, Ariadna Montfort, Núria Navarra, Lorena Nogal, Shay Partush, Marina Rodríguez i Sau Ching Wong.
Una forma de ballar, que ells han batejat com a kova, on veiem gestos desarticulats i espasmòdics que sembla que individualitzin cames i braços de la resta del cos. En alguns moments màscares, pròtesis, i esferes s’incorporen en els seus moviments remarcant encara mes la seva deshumanització, l’absència total d’emocions.
Una inquietant escenografia de Max Glaenzel, amb una escala i un gran finestral des d’on veiem unes magnífiques imatges de Joan Rodon i Esterina Zarrillo amb planetes, estels, fenòmens atmosfèrics, …. Un telèfon que els connecta amb el món exterior?, i una porta de fugida? L’aparent normalitat de la escenografía, contrasta rotundament amb els moviments de les persones que l’habiten, tornant-la encara més inquietant.
Una posada en escena aclaparadora, inquietant, que va prenent un caire cada cop més asfixiant i ens fa preveure un final terrorífic. L’aparició de caixes de cartó que no sabem que contenen, l’embarassada lluminosa, la persona que baixa una vegada i una altra per l’escala, la copula a distància amb uns éssers emmascarats, el nino-bebè, els ballarins que de cop s‘han transformat en monstres amb quatre cames o quatre braços, ….
Sense dubte, la música seleccionada és també un dels encerts indiscutibles de la proposta.
Una proposta que convida a la reflexió, és millor aquest món net i asèptic on tot sembla perfecte, l’ordre s’ha imposat i han desaparegut el dolor i la misèria? O potser aquest món sense passions ha perdut precisament allò que més valorem, la humanitat?
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ