Relacions familiars

Ferran Utzet dirigeix el text del francès Baptiste Amann amb un gran repartiment encapçalat per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas acompanyats de Sara Espígul, Miranda Gas, Júlia Bonjoch, Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati.
Un repartiment en què tots estan a un mateix nivell escènic; amb igualtat de protagonisme i amb un moment narratiu individual per cada un. Pel meu gust, algun monòleg un pel llarg, altres molt potents pel que fa al seu missatge i alguna filosofada. El diàleg de la Cristina (la mare) amb el seu gendre en Juli ha estat una de les escenes més boniques i poètica visualment i emocionalment. Monòlegs que m’han fet riure, com el del Samuel (Arnau Puig) i altres que m’han remogut i emocionat com el del Daniel (Jordi Boixaderas) (el pare).

La truita és una tragicomèdia amb una estructura dramàtica en la qual conflueixen dos plans, el real i l’oníric, on descobrim els pensaments que s’hi amaguen dins de cadascun dels personatges.

Es tracta d’un dinar familiar per celebrar, l’aniversari del pare.
Pares, filles, gendres, nora i nets junts per menjar el fricandó que ha cuinat la mare. Bé, tots no, l’Adriana, la filla mitjana ha portat una truita, títol i metàfora de l’obra, i motiu i detonant dels conflictes familiars.
Dinar familiar, el conflicte està servit.
La truita està estructurada en tres moments: l’aperitiu, el primer plat i les postres.m

Personalment no m’ha acabat de convèncer. És cert que tots actuen molt bé i que ens mostren les diferents maneres de veure i entendre el món, però no he acabat d’entendre gaire què ens volien dir.

Què els ha fet la mare?

Què els ha fet el pare?

Don ve tanta ràbia i rancor?

Tota la platea dempeus, entusiasmats i aplaudint amb ganes. I jo amb ganes de preguntar: m’ho podeu explicar?