Fa uns 20 anys vaig anar a veure aquesta obra a La Villarroel, la qual va ser dirigida en aquell moment per Mario Gas i interpretada en els papers protagonistes per Vicky Peña i Montserrat Carulla. Haig de dir que poques obres han estat tan presents en el meu cap com aquesta al llarg del anys, fins al punt que encara recordo la seva escenografia i posada en escena. De fet, em va impactar molt en tots els aspectes i, per això, quan vaig llegir que es faria un muntatge nou, no vaig dubtar ni un moment en decidir anar-lo a veure. No obstant, era inevitable tenir certa por davant del gran record que guardava de la seva predecesora i temia que això jugués en la seva contra, però no només no va ser així, sinó que al veure-la, la vaig tornar a gaudir en tota la seva esplendor.
Aquest dur retrat familiar sobre la solitud, el maltractament i la manipulació psicològica esdevé un text potent de Martin McDonagh gràcies a la creació d’uns personatges plens de matisos, com també per la seva història perfectament exposada i pels diàlegs tan realistes com afilats. En aquesta ocasió, la direcció recau en mans de Julio Manrique i esdevé tot un encert, jugant amb els sentits i transportant-nos directament a la cuina de Leenane. Així, tot resulta fluït, proper i autèntic en la posada en escena, comptant a més amb unes interpretacions brillants que van en la mateixa direcció. Per tant, tenim una nova oportunitat per gaudir d’aquest meravellós text en una posada en escena que, sens dubte, està al seu nivell i que de ben segur s’acabarà convertint en un dels muntatges de la temporada.