La Perla 29: La nit de les tríbades

La nit de les tríbades es una obra que se presentó en el Teatre Lliure de Gràcia en la temporada 78-79 dirigida por Fabià Puigserver y protagonizada por Muntsa Alcañiz, Quim Lecina y Anna Lizaran. En esta ocasión, Oriol Broggi lo lleva a escena con una compañía joven y un reto difícil que todos superan con creces. Él crea un escenario similar al de la Biblioteca de Catalunya con el público a ambos lados y gradas sobre el escenario, lo que tiene la ventaja de ser inmersivo para algunos pero aleja al público de la escena. Como la obra trata de un ensayo, los actores entran por el pasillo central y dejan sus cosas en las butacas de las primeras filas que permanecen vacías y aún alejan más al público de platea.

Per Olov Enquist (1934-2020), autor sueco, escribió La nit de les tríbades en 1975 y recrea un episodio de la vida de August Strinberg (Estocolmo 1849-1912) y Siri Von Essen, actriz sueca y su mujer con la que tuvo tres hijos. Es una ficción basada en su crisis matrimonial conocida y documentada. Enquist en esta obra juega de forma metateatral con la ficción llevando al límite la dramatización de unos hechos reales.

La versión actual, adaptada por Joan Yago y traducida por Jem Cabanes, se basa en un supuesto ensayo de La més forta de August Strinberg en la que aparece repentinamente el autor de la obra interpretado por un extraordinario Joan Marmaneu, que no deja avanzar el ensayo por su reacción visceral frente a su esposa Siri von Essen. Interpretada por Clara Mir, nos muestra claramente el desprecio que le desencadena un hombre machista, grosero, misógino, celoso y con mucho miedo a su infidelidad e independencia ya que el director (Jordi Llovet) ha incorporado a la obra a la amiga y amante de Siri, Marie Caroline David interpretada por Cristina Arenas. El director del espectáculo está espléndido en el papel de admirador de Strinberg que se va decepcionando a medida que progresa la batalla campal dialéctica entre el autor y la mujer. Algún monólogo de Strinberg es de una gran comicidad.

Si bien actualmente podría estar desfasada, en aquel momento la relación entre dos mujeres (llamadas tríbadas desde el tiempo del imperio Romano) era insoportable y un insulto al macho que se veía profundamente humillado. Enquist quiere mostrar también la fragilidad del genio masculino frente a la autonomía femenina y la rabia que desencadena, lo que es actualmente, por desgracia, todavía muy vigente.

Quan el dramaturg suec Per Olov Enquist escriu La nit de les tríbades a mitjans dels anys setanta, ho fa amb una idea clara: convertir el mateix teatre en un camp de batalla.

L’obra recrea un moment turbulent en la vida d’August Strindberg, quan el seu matrimoni amb l’actriu Siri von Essen s’està desintegrant mentre assagen La més forta. A partir d’aquest material biogràfic, Enquist construeix un drama sobre el poder, la gelosia, la feminitat i la guerra de sexes dins l’espai teatral.

L’obra va adquirir un gran prestigi internacional i es va convertir en un dels textos suecs més representats arreu del món. A Barcelona va tenir un moment històric quan el Teatre Lliure en va estrenar una versió el 1978, que molts recorden com una fita en la renovació escènica de l’època.

La pregunta, però, és: cal tornar-la a fer avui?

Oriol Broggi ha construït, al llarg de molts anys de carrera al Teatre La Biblioteca, un univers reconeixible: minimalisme, centralitat de la paraula, actors d’una gran intensitat emocional. Per això sorprèn que aquesta producció s’hagi estrenat al Teatre de Sarrià. Broggi explica que volia “fer coses diferents, a altres llocs”. El desplaçament, però, també genera unes expectatives que potser no ajuden a la recepció d’un muntatge que no acaba d’explicar-se ni de sorprendre.

El repartiment tampoc correspon al cercle d’intèrprets amb què Broggi ha construït bona part de les seves produccions. Interpretada per Joan Marmaneu, Clara Mir, Jordi Llovet i Cristina Arenas, l’obra transmet una sensació estranya: hi ha talent, hi ha intuïció, hi ha moments de qualitat, però el conjunt no arriba a la contundència i solidesa a la què el director ens té acostumats.

L’argument, sobre el paper, promet: un assaig teatral es transforma en una guerra sentimental entre Strindberg, la seva exdona i l’amant d’aquesta. La tensió hauria de ser el motor de la peça. Però aquí es percep una erosió constant, una mena d’agror acumulada pel pas del temps que els personatges arrosseguen sense que l’espectador acabi d’entendre’n l’origen o la necessitat.

A això s’hi suma un desajust que pesa durant tota la funció: els actors tenen una edat clarament inferior a la dels personatges que representen. I és aquí on el muntatge perd pistonada. El conjunt recorda, en alguns moments, un taller de fi de curs de l’Institut del Teatre: hi falta un pes emocional que, potser, només l’edat i l’experiència donen.

Les discussions s’allarguen, els retrets s’encadenen, però el conflicte dramàtic no acaba d’atrapar-nos. El resultat és un espectacle pla, gairebé soporífer en alguns trams. I això és, probablement, el més desconcertant. Perquè si alguna cosa ha demostrat Broggi al llarg de la seva trajectòria és una gran capacitat per convertir la paraula en energia escènica.

Aquí, en canvi, l’energia sembla dissipar-se abans d’arribar al públic (per molt que s’hagi situat part del mateix dalt de l’escenari). I el que queda és la sensació d’haver assistit a un espectacle correcte però innecessari, que passa sense deixar rastre.