La pell fina, la nova comèdia de Carmen Margà i Yago Alonso, s’afegeix al ja consagrat gènere que jo anomeno “retrobaments a l’hora de sopar”: un grup d’amics o familiars es retroba en alguna casa on un incident o comentari aixecarà tota la pols del passat. Aquí, el comentari desafortunat serà sobre un nen, un bebè lleig que destaparà la lletjor de la paternitat. Si durant anys, tenir un fill semblava que hagués de ser de color rosa, ara, poc a poc, s’alcen veus que també en destaquen els grisos. La pell fina n’és un testimoni. I ho fa des de l’humor, els equívocs i l’assimetria d’informació entre públic i protagonistes. D’entre ells, m’agradaria destacar el paper de Biel Durán que també ha participat en comèdies familiars com ara Ovelles, dels mateixos autors. Una jove promesa ja consagrada que ens regala, un cop més, un bon paper sobre l’escenari.
La paternitat ha mort, visca la paternitat!