Dramaturga i guionista de moltes obres teatrals que he tingut la sort de gaudir-ne aquests anys, Cristina Clemente recrea a La paella dels dijous una situació límit viscuda en el si de la família.
Aquesta obra forma part d’una trilogia, projecte conjunt de col·laboració entre autors, autores, directors i directores catalans i de l’Argentina.
Durant el Grec Festival, es va veure a El Maldà (La paella dels dijous), la Sala Flyhard (Silvia) i la Sala Versus Glòries (Rovira versus Rodríguez). I ara tornen les tres a fer temporada davant l’èxit que van gaudir durant el Grec.
Una trama que succeeix en únic dia, el dijous on els fills d’una dona separada van a veure-la cada setmana. Però hi ha un malentès davant la paella de marisc, paella estrella i que significa que hi ha alguna cosa a celebrar. Tots els malentesos, embolics i confusions serveixen per anar augmentant el somriure dels espectadors.
Un gran treball actoral de Jordi Andújar, Lluïsa Castell i Núria Cuyas; que saben portar els seus papers al límit. Un gran text divertit i que connecta amb la resta de les obres. A més, la jove directora Muguet Franc ha cuinat amb bons ingredients (un bon text i uns bons actors) aquest muntatge. Assegurant que el resultat final sigui una bona obra, sense que falti ni sobri un sabor.
Si a Rovira versus Rodríguez veiem a dues famílies, una argentina i l’altra catalana. En La paella del dijous, ens toca als catalans veure’ns pel forat d’un pany.
Quan parla de les aficions de la mare, d’estar en totes les entitats del barri, en totes les trobades amb les veïnes veiem com l’associacionisme català sempre és present.
Els personatges estan construïts amb diferents estereotips dels catalans (igual que amb els argentins amb les altres obres), que funcionen perquè el tempo de la comèdia. Un Jordi Andújar com a català garrepa i molt divertit.
Si voleu veure la resta de la meva opinió, teniu l’enllaç