Benard-Marie Koltès és un autor que em desconcerta de veres, de vegades em sembla sublim i tot seguit crec que no val el pes de les magnífiques paraules amb les quals jo mateix l’exalto. Ben segur que en Julio Manrique això m’ho discutiria de valent, perquè en poc temps, i des que és director del Romea, Bernard-Marie Koltès forma part essencial del seu imaginari teatral. Per això no és gens d’estranyar que ara si pugui veure La nit just abans dels boscos, un text estrany que representa l’ànima adolorida de l’autor. M’agrada molt aquest monòleg implacable, però també em desconcerta de forma estranya. Emperò això deu anar a sensibilitats i el que jo vull dir és que cal viure aquesta obra sí o sí. No ja pel text que és magnífic, sinó per l’experiència de la proposta tan física, vivencial i autèntica de la posada en escena. I sens dubte per aquest actor intens i extraordinari, sovint involgudament outsider, que és Òscar Muñoz. És una obra nocturna i que, com espectadors, haureu de seguir la figura d’aquest estranger sense nom des de les ombres de la nit urbana. No us deixarà anar pas. És una nit definitiva, perquè per ell suposa la darrera oportunitat abans de la confusió i la perdició completes. De fet, només us parlarà, us parlarà una i altra vegada de ben a prop, buidarà el pap de forma incontenible, us agafarà del braç com un company de vida ple de neguits, però somriurà davant vostre i us farà riure…, potser. No ho sabeu, però us estima, i la nit que li oferiu amb la vostra presència serà certament la definitiva. Després, només quedaran els boscos i un regust a cervesa compartida. Seguiu-lo, seguiu-lo en la nit sense por fins on us porti!
¡Enlace copiado!