La nit just abans dels boscos

L'off del Romea ens torna a oferir una altra joia teatral, portant-nos en aquest cas un monòleg de Koltès interpretat per un esplèndid Òscar Muñoz. L'espectador, que forma part també de l'obra, es submergeix amb el protagonista en una reflexió al voltant de l'amor, la necessitat de comunicar-se, l'afecte, l'agressivitat, la manipulació i el control de la societat. Tot això, ens és presentat en una posada en escena molt efectiva i sorprenentment dinàmica, tenint en compte que ens trobem davant d'un monòleg, en el qual l'espectador va cambiant d'ubicació guiat per l'interpret. D'aquesta manera, es fa partícep al grup reduït de persones que assisteixen a la funció de no només de la reflexió al voltant del text, sinó també de la vivència personal de part d'aquesta. Així doncs, ens trobem amb un teatre compromès, en el que la peça clau d'aquest ve de mà del seu actor, el qual transmet força, proximitat, estimació, por, riure, afecte i tot això en només hora i quart de funció i a gairebé a cau d'orella. Sens dubte, Òscar Múñoz és tota una bèstia escènica, que aconsegueix captivar en tot moment a l'espectador, submergint-lo dins la història. En resum, "La nit just abans dels boscos" és una proposta suggerent, reflexiva i potent, que arriba a l'espectador d'una forma directa i que l'atrapa fins al final.

Benard-Marie Koltès és un autor que em desconcerta de veres, de vegades em sembla sublim i tot seguit crec que no val el pes de les magnífiques paraules amb les quals jo mateix l’exalto. Ben segur que en Julio Manrique això m’ho discutiria de valent, perquè en poc temps, i des que és director del Romea, Bernard-Marie Koltès forma part essencial del seu imaginari teatral. Per això no és gens d’estranyar que ara si pugui veure La nit just abans dels boscos, un text estrany que representa l’ànima adolorida de l’autor. M’agrada molt aquest monòleg implacable, però també em desconcerta de forma estranya. Emperò això deu anar a sensibilitats i el que jo vull dir és que cal viure aquesta obra sí o sí. No ja pel text que és magnífic, sinó per l’experiència de la proposta tan física, vivencial i autèntica de la posada en escena. I sens dubte per aquest actor intens i extraordinari, sovint involgudament outsider, que és Òscar Muñoz. És una obra nocturna i que, com espectadors, haureu de seguir la figura d’aquest estranger sense nom des de les ombres de la nit urbana. No us deixarà anar pas. És una nit definitiva, perquè per ell suposa la darrera oportunitat abans de la confusió i la perdició completes. De fet, només us parlarà, us parlarà una i altra vegada de ben a prop, buidarà el pap de forma incontenible, us agafarà del braç com un company de vida ple de neguits, però somriurà davant vostre i us farà riure..., potser. No ho sabeu, però us estima, i la nit que li oferiu amb la vostra presència serà certament la definitiva. Després, només quedaran els boscos i un regust a cervesa compartida. Seguiu-lo, seguiu-lo en la nit sense por fins on us porti!

Aquesta recomanació té 5 manetes perquè no en puc posar deu. La nit just abans dels boscos és un teatre tan cru, tan directe i tan proper que se'm fa molt difícil mesurar-lo amb la mateixa escala que altres espectacles. Es pot resumir en una única frase: S'ha de veure. Poquísimes vegades trobareu un actor com l'Òscar Muñoz. Poques vegades veureu una interpretació tan bèstia, tan kamikaze, tan nua i tan potent. Un magnífic text de Koltès i un actor que et mira als ulls. Aquesta vegada no hi ha res més. Aquesta vegada no cal res més.

Més informació...