Quan a la Xina de mitjan segle XX Mao Zedong ordena exterminar tots els pardals perquè es mengen gran part de les collites, la Ming-Li decideix salvar-ne tants com pugui. El valerós gest de la nena serà una lliçó per als qui no van saber veure la importància de cada espècie en el cicle de la vida. El conte de Sara Pennypacker, il·lustrat per Yoko Tanaka, posa l’ull en la pervivència de l’ecosistema que l’ésser humà tracta amb deixadesa perquè ja no respon a la seva necessitat de beneficis crematístics immediats que regeix la nostra existència. En aquest sentit, la història s’agermana amb el cinema d’Hayao Miyazaki o els còmics de Junichiro Tanizaki que exploren, sovint, el maltractament a què sotmetem la naturalesa arreu i la perplexitat amb què els nens contemplen desforestacions o exterminis de pardals sense entendre res.
La companyia Teatre al Detall, premi de la Crítica per «L’Endrapasomnis» al 2014, amb la direcció musical de Joan Maria Segura, de qui els que hi entenen més que jo em diuen que no acostuma a fallar, conjumina una escenografia eficaç i intel·ligent en què cada objecte és un recurs per a explicar alguna cosa i fer avançar la història; la música en directe de La Tresca i la Verdesca, que ofereix les millors cançons dels últims tres o quatre musicals (inclosos els d’adults s’entén) que he pogut veure i escoltar; i les il·lustracions projectades de Noemí Villamuza, que atorguen profunditat a l’escena i encaixen bé amb la gramàtica de la dramatúrgia.
Segura potencia les referències a Mao i, per extensió, a les dictadures i a la seva obsessió per trobar l’enemic i mostrar-nos-el, i acaba resultant un encert doble. D’una banda, crida l’atenció de pares i mares que se senten automàticament interpel·lats; en segon lloc, el fet que aquest Mao aparegui en forma de paròdia, esdevé un recés humorístic que dóna treva als nens enrabiats pels assassinats de pardals. Potser es troba a faltar fer més incidència en la història de l’amistat entre la nena i el nen o entre el pare i la filla per donar profunditat als personatges. Txell Botey i Xavi Idàñez connecten amb el públic des del primer moment i fan bé tot el què fan, sense estridències i amb gran sensibilitat.
En qualsevol cas, el resultat final és més que satisfactori. Cal tenir el cap ple de pardals avui dia per fer teatre, i més per fer teatre infantil, i encara més per a fer-ho sense recórrer a ximpleries que ja no enganyen ni a les criatures. Gràcies, Teatre al Detall, per confiar en els nens i per fer que vulguin tornar-hi.