La culpabilització de la víctima

La Muda

La Muda
06/10/2023 - Sala Fènix

La Muda de i amb Marina Guiu, dirigida per Raquel Arnaiz i Marina Guiu és una peça d’autoficció que aborda l’abús sexual infantil, la no legitimació d’una mateixa com a supervivent de violència sexual. És l’hora d’obrir-nos i explicar. En benefici de la própia pell (com veiem en la protagonista) i per obrir els ulls a la resta de la gent.

Anem recordant moments de la infància, fins arribat als fets que ens porten a març del 2021, Islàndia. Un volcà entra en erupció, i quan veus que una cosa inestable i al final explota, per reacció també pots acabar explotant. I tot el que ens han explicat acaba en una denúncia.

Un trauma infantil, que pot estar en estat latent molts anys i que per una petita espurna torna a sortir amb més ferocitat que mai. És quan llavors, penses a denunciar a l’home que abusava quan eres petita. I sense voler comences a vomitar tot el teu interior, sense pensar a qui el pot afectar en aquell moment.

Aquesta visió de volcà en erupció, la lava sortint de dins és una fantàstica comparació de com et sents quan una víctima explota i comença a escampar-ho tot, surt tota la merda que tens a dins.

S’ha de dir que d’aquest muntatge separaría dues visions. Una part que és el monóleg de la protagonista i l’altre de la part més performance de Marina Guiu.

La part més performance, on anem veient de mica en mica com va pintant la paret segons els sentiments que l’angoixen, és la que m’ha semblat molt més artística. Més interessant. També he de dir que en el meu cervell he anat veient diferents figures que possiblement només estaven en el meu cap.

Tota l’explicació que ens ha donat no és que sigui creïble, és que és així de dur. El trastorn posttraumàtic et fa fer una cuirassa per poder sobreviure, no viure, sobreviure al dia a dia (si pots fer-ho). I hi ha un moment que t’animes a explicar-ho, sortir-ne. I veus que no ets la víctima que tothom espera. Aquesta sensació és la que veiem a l’escenari, de vulnerabilitat quan ho explica.

No és una obra fàcil, ens obren els ulls i a vegades volen tenir un vel que ens amagui aquella part més tenebrosa de tots nosaltres. De la infància, com un moment de felicitat i no pot ser alterat per històries com aquestes.

Últimament, estic veient moltes obres, des de la postpandèmia, sobre com ens sentim internament. Obrim les portes a la salut mental amb més facilitat que altres èpoques. I això és bo, tant per qui ho expressa, com per qui ho ha patit i encara ho té a dins.

Aquí molt a opinar, però us deixo un enllaç on explico més la meva opinió

← Volver a La Muda

¡Enlace copiado!