La Muda

Va ser el gener del 1992 quan Atlantic Records va publicar el debut de la pianista nordamericana Tori Amos, Little Earthquakes (Petits terratrèmols). La irrupció en les llistes d'èxits d'una noia pèl-roja parlant-nos tant de depressió, sexualitat, culpa, plaer i de tots aquells terratrèmols que sacsegen la nostra vida i dels silencis que s'han mantingut durant anys fins a arribar el moment de parlar. Aquest era el cas -també- del segon single d'aquest àlbum: Silent All These Years (En silenci tots aquests anys), en la que Amos, no només ens deia com escoltava l'Anticrist cridant a la seva cuina i que el seu gos no mossegaria a ningú si s'estava quiet, i que sentia la seva veu tot i que aquesta romangués en silenci. Esperant el moment adequat a parlar. Era, en certa manera i segons el seu productor musical, la seva biografia i s'havia d'incloure com a single. Aquest dret a rèplica seu a alçar la veu i verbalitzar tots els seus dimonis interiors fins que va arribar el moment de parlar, o en aquest cas: cantar. També s'afirmava, a la mateixa cançó i a entrevistes posteriors (en temps en el que ens interessaven les lletres de les cançons) que estava inspirada en el conte de Hans Christian Andersen de La Sireneta. D'una manera o altra, esperant el moment per sortir i expressar tot allò que romania ocult. Com és també el cas d'aquesta muda que dona títol al seu mateix espectacle: La Muda

L'explosió volcànica que suposa la representació de La Muda deixa molt avall en l'escala un petit terratrèmol i qualsevol altre fenomen i desastre natural, perquè deixa enrere la retòrica i va directe al gra i ens evidencia que, tot i passar-se molts anys en silenci, una vegada parla i esclata, s'ha d'escoltar amb molta atenció totes les paraules que pronuncia na Marina Guiu en aquesta proposta de - mal anomenada - peça d'autoficció. Perquè tot el que ens explica és veritable i fer-ne ús del terme d'autoficció fa que, de vegades i per part de l'audiència més reaccionària, es dubti de la seva paraula, al·ludint a exageracions, descontextualitzacions o mentida. La Muda és un espectacle d'una veritat incòmoda que ens passa pel damunt com un inacabable tren de mercaderies que esclafa cada un dels nostres ossos mentre passa per damunt nostre, fent que cada verb en escena ens faci mal, fins i tot dies després que hagi caigut el teló. Ben conscients del monstre de societat que hem alimentat entre tots al llarg dels anys i que en moltes ocasions ni ens hem adonat, i si ens n'hem adonat, hem perdut la mirada al sostre esperant que passi.

Les dades, que ens presenta només començar l’acte, són del tot demolidores i no passen pas inadvertides: un de cada cinc infants patirà abusos sexuals abans d’arribar als deu anys i en un 80% dels casos, els abusadors formaran part del seu entorn familiar o proper, i a partir d’aquí res tornarà a ser igual. A partir d’aquí és difícil determinar quin és el camí que emprendrà cada una de les víctimes d'aquests abusos, però el mal tràngol i la culpa els persegueix, sovint, de per vida.

El silenci al text de La Muda acompanya a la protagonista durant un parell de dècades fins que arriba el moment de parlar i poder verbalitzar tot allò que des de dins remou l’ànima fins que no es pot més i s’ha de donar forma a l’angoixa creada per tots aquests abusos i malestar. En el cas de Guiu i de la seva directora, na Raquel Arnaiz, prefereixen fer una primera part com a posada en escena i dins d’aquesta posada en escena, una altra en forma pictòrica que nit rere nit a la Sala Fènix, esdevé el taller d’una artista que crea un  recrea la boca d’un volcà o directament la porta d’un infern personal al qual moltes víctimes es veuen abocades des del silenci i la culpa.

Menys d'un 10% de les víctimes d'abusos sexuals durant la infància o la seva adulta denuncien aquests abusos i en moltes ocasions, els delictes ja han prescrit. Són poques les víctimes que decideixen aixecar la llebre, perquè veure's submises a l'ostracisme i el rebuig social és una constant en aquests casos que, sovint, es tarden massa a denunciar i és per a això mateix que sovint es consideren com a venjança. La pax romana que es trenca una vegada es revela aquest obscur i sòrdid secret difícilment es pot reinstaurar. I pel camí, com sol passar sempre, ens esgotem de trobar-nos i escoltar a advocats del diable que neguen les evidències i donen menystenen a les víctimes.

La culpabilització a aquestes és una constant, i més si aquestes decideixen i són capaces d'anteposar-se i refer les seves vides i mirar de gaudir d'una existència plaent i allunyada del mal a les quals han estat sotmeses. Com si l'única solució a aquest dolor sigui el d'un perpetu i blanc dol que hauran d'arrossegar fins a la fi dels seus dies. Els casos sovint els veiem a la televisió de revictimització d'abusos sexuals perquè siguin capaces de fer la seva vida o fins i tot somriure. És en aquest moment quan ens adonem que potser els éssers venjatius són aquells altres que menystenen al dolor de les víctimes o que consideren que han de denunciar de forma immediata, tot i no comprendre l'abús a què es veuen sotmeses. Esperant la sapiència d'un adult en el cos d'un nen, quan possiblement serien incapaces de detectar un cas com aquest tot i que passés davant dels seus nassos. Que ni que fossin petits terratrèmols o grans erupcions volcàniques serien capaços d’atorgar l’atenció merescuda.

La banalització i l'espectacle que sovint se'n fa ús per parlar d'aquests aspectes més sòrdids de la societat són mostrats d'una forma tant crua com poètica. Mostrant-nos com d'absurd i desangelat és el món en els que ens trobem. Tanmateix, també trobem com, a poc a poc, perquè ja fa massa temps que s'ha dit prou i és moment de revertir trajectòries erràtiques de la societat que es repeteixen des de les nits dels temps.

La Muda esdevé una muntanya russa de sobtades i frenètiques pujades que ens deixen anar ràpidament en caiguda lliure i abans que ens adonem tornem a pujar, amb una eufòria terrorífica que ens fa coneixedors de la següent caiguda fins al final. El muntatge és una plantofada en la cara que ens ho recorda i que no oblidarem. De mentre… continuarem recollint les nostres dents escampades pel pati de butaques pensant en properes vegades, quan hauríem d’estar més desperts i menys encantats.

La Muda de i amb Marina Guiu, dirigida per Raquel Arnaiz i Marina Guiu és una peça d’autoficció que aborda l’abús sexual infantil, la no legitimació d’una mateixa com a supervivent de violència sexual. És l’hora d’obrir-nos i explicar. En benefici de la própia pell (com veiem en la protagonista) i per obrir els ulls a la resta de la gent.

Anem recordant moments de la infància, fins arribat als fets que ens porten a març del 2021, Islàndia. Un volcà entra en erupció, i quan veus que una cosa inestable i al final explota, per reacció també pots acabar explotant. I tot el que ens han explicat acaba en una denúncia.

Un trauma infantil, que pot estar en estat latent molts anys i que per una petita espurna torna a sortir amb més ferocitat que mai. És quan llavors, penses a denunciar a l’home que abusava quan eres petita. I sense voler comences a vomitar tot el teu interior, sense pensar a qui el pot afectar en aquell moment.

Aquesta visió de volcà en erupció, la lava sortint de dins és una fantàstica comparació de com et sents quan una víctima explota i comença a escampar-ho tot, surt tota la merda que tens a dins.

S’ha de dir que d’aquest muntatge separaría dues visions. Una part que és el monóleg de la protagonista i l’altre de la part més performance de Marina Guiu.

La part més performance, on anem veient de mica en mica com va pintant la paret segons els sentiments que l’angoixen, és la que m’ha semblat molt més artística. Més interessant. També he de dir que en el meu cervell he anat veient diferents figures que possiblement només estaven en el meu cap.

Tota l’explicació que ens ha donat no és que sigui creïble, és que és així de dur. El trastorn posttraumàtic et fa fer una cuirassa per poder sobreviure, no viure, sobreviure al dia a dia (si pots fer-ho). I hi ha un moment que t’animes a explicar-ho, sortir-ne. I veus que no ets la víctima que tothom espera. Aquesta sensació és la que veiem a l’escenari, de vulnerabilitat quan ho explica.

No és una obra fàcil, ens obren els ulls i a vegades volen tenir un vel que ens amagui aquella part més tenebrosa de tots nosaltres. De la infància, com un moment de felicitat i no pot ser alterat per històries com aquestes.

Últimament, estic veient moltes obres, des de la postpandèmia, sobre com ens sentim internament. Obrim les portes a la salut mental amb més facilitat que altres èpoques. I això és bo, tant per qui ho expressa, com per qui ho ha patit i encara ho té a dins.

Aquí molt a opinar, però us deixo un enllaç on explico més la meva opinió