Ens trobem amb un plantejament escenogràfic molt interessant, un cub on dins hi trobem l’artista Raquel Arigita que encarna a set dones que entre els anys 1924-1984 van ocupar l’habitació 513 de l’hospital mental Lennox. Una sensació de claustrofòbia envaeix l’espai.
Veiem dones boges, i pensem amb la frase del fulletó: “Loco no es el que pierde la razón… sino el que pierde todo menos la razón”, una frase molt interessant però que despista, aquest no és el fil de l’obra. Una obra que creus que es qüestionarà el concepte bogeria, però el dramaturg Charlie Levi Leroy enfoca aquesta bogeria com la necessitat d’elegir sobre tu mateix. Un discurs que tendeix a la sobreprotecció de l’espectador, no dóna pas a la reflexió interior.
Una primera part que agafa força, malgrat la direcció d’actors, ja que finalment només trobem dos registres dins de set dones, diferenciades per la narració, la seva història. Però el gir final trenca el fil de la història, un discurs que compara la bogeria d’una persona interna en un psiquiàtric amb la bogeria que tenen els actors o qualsevol de nosaltres a dins. Però no està el discurs polític de les males pràctiques que esdevenien dins d’aquells hospitals en aquella època?
Una aposta interessant, però incompleta.