Si comencem la recomanació pel final, us diré que vaig acabar amb les galtes plenes de llàgrimes. D’aquestes silencioses, de les que van caient lentament, amb dolor. Les primeres, després d’aquestes paraules: cal saber què és una guerra.
Abans havíem iniciat el viatge a l’exili a través d’una magnífica Rosa Galindo; primer al camp de concentració d’Argelers, més tard a la Maternitat d’Elna. Amb una fabulosa música en directe, l’acurada adaptació de Pablo Ley i una direcció minuciosa, detallista i poètica de Josep Galindo, havíem pogut sentir en pròpia pell el terror i la incertesa en creuar la frontera, el fred de la platja, la fam, el menyspreu del francesos i dels guardes senegalesos, la separació del marit, el dolor de la mort d’un nadó; la desesperació d’estar desemparat, humiliat, sent només culpable de fugir d’un país en guerra on el feixisme s’ha declarat vencedor.
Però, encara que pugui semblar estrany, el cos s’havia remogut sobretot al final del viatge, a la Maternitat. Allà les mares hi podien passar els últims mesos d’embaràs i els primers de vida del nadó. Hi estaven segures, alimentades, cuidades per una dona valenta com Elisabeth Eidenbenz, que va aconseguir que 600 criatures nasquessin en condicions fora dels camps. Però a vegades sentir-se feliç enmig de la desgràcia pot fer mal, molt de mal… Així que quan Galindo, aquella dona que havia marxat a l’exili i que ara es troba a la Maternitat per tenir la seva criatura, explica l’abundant -tot el que permet la situació- dinar de Nadal que han tingut per fi; quan no només narra sinó que també sents com aquell got de llet que es beu és glòria i comences a respirar; quan t’explica com fins i tot els deixen un regal per cadascuna però que no són capaces ni d’obrir-lo… aleshores et desmuntes. Aquell Nadal a Argelers encara hi ha molta, moltíssima gent morint-se de fred i de gana. Entre ells el marit i els pares de la protagonista. I el que és pitjor, ella hi haurà de tornar molt aviat amb el nadó en braços. Una esgarrifança et recorre el cos. Què sent una mare que sap que ha de tornar al camp de concentració amb el seu fill, quan allà n’ha vist emmalaltir i morir de fred i de gana? Com es devien sentir aquelles dones que necessitaven el resguard d’aquelles parets, uns àpats en condicions per garantir la vida de les seves criatures, però que alhora eren allà sense notícies de la família, sabedores de tot el que els podia estar passant?
Tornem al final. Aquell nadó -ara gran, amb veu també de Galindo- ens diu això: cal saber què és una guerra, cal que no oblidem el que van viure els nostres avis, les nostres avies. I tant. S’ha d’escriure, com va fer fantàsticament Assumpta Montellà, dur-ho a escena, recordar-ho, preservar-ho per sempre en la nostra memòria. Per ells, els nostres avis i àvies, per tots aquells qui van lluitar, pels qui van haver de fugir a l’exili. Per totes les mares que van haver d’entrar al mar amb les seves criatures per aturar-los el patiment. Per l’Elisabeth.
