El suïcidi sempre és un tema delicat. A vegades s’aborda de manera tràgica, altres melodramàtica i, en el millor dels casos, des d’una òptica més reflexiva que lacrimògena. En qualsevol cas, es tracta d’una problemàtica molt preocupant de la qual, sigui com sigui, és necessari parlar-ne. D’entrada, La malaltia opta per un plantejament interessant: barrejar el teatre documental, nodrit de dades, estudis i reflexions actuals, amb càpsules de La malaltia de la joventut i altres peces audiovisuals connectades amb la història. Realment, l’obra de Ferdinand Bruckner exposa una realitat (principis del segle XX) que té moltes connexions amb la dels joves contemporanis: la depressió, l’amor romàntic, el capitalisme o la desafecció que els avocarà a la mort prematura o el feixisme. El problema, potser, és que els dos universos de l’espectacle no conviuen de forma orgànica i, més que retroalimentar-se, acaben per impedir desenvolupar els personatges o profunditzar en la temàtica pels constants talls d’un fil narratiu a un altre. Potser per aquest motiu, als intèrprets, a vegades, se’ls veu desubicats, tot i que ho compensen amb el seu talent interpretatiu.
Afortunadament, la posada en escena de Juan Carlos Martel funciona, la il·luminació és rica i efectiva, i els recursos audiovisuals tenen un notable bon gust. També l’ús de la música i les cançons ajuden a generar l’atmosfera adequada i deixen respirar el muntatge. Per tant, no es tracta d’una proposta innovadora, però encerta en algunes decisions (més enllà de la fallida dramatúrgia). Si l’objectiu principal era plasmar el desencís de tota una generació, queda assolit amb escreix. Llàstima que no s’hagi sabut fer d’una manera menys difusa.