Jordi Prat i Coll dirigeix una de les obres més personal de Josep Maria de Sagarra, “ La fortuna de Sílvia”, una comèdia dramàtica, escrita en tres actes que corresponen als anys 1935, 1940 i 1945, va ser estrenada al Teatre Romea el 5 d’abril de 1947.
Amb un repartiment excepcional, encapçalat per Laura Conejero, completen la resta del repartiment Anna Alarcón, Albert Baró, Muntsa Alcañiz, Berta Giraut i Pep Munné.
L’acció transcorre en una ciutat europea. Sílvia ( Laura Conejero), la principal protagonista, és una dona madura d’uns 38 anys, vídua i amb dos fills (Anna Alarcón, Albert Baró) que ha hagut d’enfrontar-se a successives penalitats (el desclassament social, la viduïtat, les dificultats econòmiques, l’enveja de la seva germana Emília (Muntsa Alcañiz),…).
En tots els tràngols pels que passa el personatge s’aferra a la seva fortuna. La seva fortuna no és un altre que la seva manera de pensar, de sentir, d’actuar, prescindint de prejudicis, de les opinions o de la malícia dels altres… La fortuna de Sílvia és la seva independència.
El detonant de tot és el vestit que va estrenar durant la revetlla de Sant Joan de 1910. Malgrat haver hagut de vendre gran part de les seves pertinences, aquell vestit el guarda com un dels objectes més valuosos. El vestit és el seu talismà, la penyora que li recorda un moment de màxima plenitud personal i amorosa. El vestit que va despertar l’enveja, ruptura i revenja de la seva germana Emília.
Amb aquesta obra Segarra ens deixa ben clara la seva opinió envers la guerra i la postguerra mitjançant el personatge de la Sílvia. El text desprèn una càrrega ideològica brutal per l’època en què va ser escrita. Però també ens parla de la hipocresia de la burgesia, que es reeixia de normes absurdes, sota l’afany d’aparentar.
Personalment el text l’he trobat fantàstic, més si intentem traslladar-nos a l’època en que es va escriure. Però no estic gaire d’acord en la manera que el director ha triat que fossin interpretats els personatge. La manera freda, impostada i poc creïble de tots els actors a l’hora d’interpretar, fa que l’obra es faci llarga i feixuga.
Així que fent balanç, la meva puntuació és ** / ***
Text genial. Vestuari molt cuidat. L’escenografia, tot i que m’ha agradat força, hi havia moments en que em va costar escoltar el que deien. El volum dels efectes sonors és excessivament alt. Les interpretacions molt poc creïbles, veus impostades (uns més que altres).