Amb Projecte Ingenu, el personatge masculí de don Joan de Palau i Fabre es transforma en una dona, la Joana.
“La tragèdia de Don Joan” (1951), “Don Joan als inferns” (1952),”Esquelet de Don Joan” (1954) “Príncep de les tenebres” i “L’excés o Don Joan Foll” són els títols que formen el cicle de Don Joan de Palau i Fabre. Amb aquest personatge literari l’autor assaja la contesta a les normes d’una societat puritana, repressora i masclista, i li permet abordar la temàtica amorosa d’una forma directa. El que fa Anna Maria Ricart és agafar algunes parts d’aquestes cinc obres i fusionar-les en una sola, sota el títol de “La dona pantera”, d’aquesta manera converteix al Joan en la Joana, un personatge femení que es salta les normes d’una societat puritana, repressora i masclista.
I si don Joan fos una dona, què passaria?
Anna Maria Ricart porta a escena la resposta. Una resposta que no agrada, que voldríem que fos un altra, però que, malauradament, és la que és.
A molts de nosaltres ens agradaria que hi hagués igualtat entre sexes, però siguem realistes, la igualtat no hi és; no es jutja de la mateixa manera a una dona que a un home, i menys davant la llibertat sexual. Penso que és això el que se’ns ha volgut mostrar a “La pantera negra”, a un Joan i una Joana actuals, jutjats per la societat (una societat, encara avui compresa d’homes i dones amb idees antiquades i masclistes),pel que fa a la llibertat a l’hora d’estimar.
A “La dona pantera” a l’home se’l psicoanalitza, a la dona se porta a l’infern per ser jutjada. Dues mirades davant un mateix fet; mentre a l’home se li tolera, a la dona se la condemna.
Tot i que possiblement “La dona pantera” no hagi estat, pel meu gust , un dels seus millors muntatges, haig de dir que m’encanta la filosofia d’aquesta companyia, el seu estil, la seva manera de fer, la posada en escena dels seus projectes; sempre innovant, sempre sorprenent.