Ahir diumenge a la tarda ens vàrem asseure a la primera fila del Teatre del Raval, amb ganes de passar una mica de «por» en el Teatre, cosa bastant difícil d’aconseguir sense les tècniques emprades en el cinema…. i malauradament, la «por» no va arribar mai, ni tampoc aquelles sensacions de «inquietud o tensió» típiques del gènere.
LA DONA DE NEGRE, està basada en la novel·la de fantasmes de Susan Hill, escrita el 1983, teatralitzada per Stephen Mallatratt i que ha estat adaptada i traduïda al català per Tamar Aguilar.
Una obra que curiosament porta més de 30 anys als escenaris londinencs, suposem que amb majors mitjans tècnics, de les que aquí es pot permetre un petit teatre de Barcelona. No és la primera vegada que aquesta obra es representa a Espanya, en la seva versió castellana, però ara el Teatre del Raval ha apostat per portar-la novament i en català, en aquesta ocasió dirigida per Empar López i interpretada per Carlos Vicente i Gerard Clavell.
Carlos Vicente interpreta a Kipps i als diferents personatges que apareixen en la història fent també de narrador. Gerard Clavell és l’actor que representa el paper de Kipps en la recreació dels fets que aquest vol explicar. A aquest jove actor ja el vam veure treballar la temporada passada a «La visita inesperada» en aquest mateix teatre.
Però malgrat que les interpretacions dels dos actors es magnifica, l’obra té un problema de ritme, amb una primera mitja hora que s’ha fet llarguíssima i repetitiva. Després creiem que millora el ritme, però ens continuen «molestant» els repetitius «fosos en negre» per canviar d’escena, i que trenquen la narració
Valorem com a molt positives les interpretacions dels dos actors i també els efectes sonors de Jordi Ballbé, no tant les aparicions de la dama de negre.
El joc del «teatre dins del teatre», en aquesta proposta en concret, dificulta una mica la immersió de l’espectador en la història de «terror» que ens han d’explicar, amb els continus encreuaments de les dues històries i les interrupcions que provoca.
No ens ha acabat d’agradar l’escenografia i encara menys el disseny de llums, però la pitjor part se la emporta la direcció de la proposta amb una posada en escena que no ens ha convençut.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ