El nou musical en català de La Cubana, estrenat al Teatre Romea, és una autèntica celebració del teatre popular. L’espectacle ret homenatge a les companyies dels anys seixanta i setanta, aquells grups que, amb recursos modestos i molta imaginació, van posar les bases del teatre amateur i de la sàtira escènica catalana.
Amb el seu inconfusible segell “made in Cubana”, la companyia de Sitges manté la seva essència: humor directe, mirada tendra sobre els hàbits socials i un punt de bogeria festiva que converteix el públic en còmplice des del primer moment. El muntatge juga a desmuntar el teatre dins del teatre, mostrant els trucs, els entrebancs i els encerts d’aquelles companyies pioneres, amb un to alhora irreverent i afectuós.
L’obra ens presenta tots els personatges que donen vida al teatre, tant els artistes que pugen a l’escenari com aquells que treballen entre bambolines. El fet que sigui una producció amateur, nascuda d’un poble i acollida per un Ateneu, li atorga una proximitat i una autenticitat que connecten amb el públic. És una cita obligada per a tots els amants del teatre, però també per a aquells que, en algun moment, han participat en els Pastorets o en les representacions del Casal o de l’Ateneu, ja que s’hi poden veure reflectits i reviure l’esperit d’aquelles experiències col·lectives que formen part de la nostra memòria cultural.
Moment especial a l’apuntador, a la recerca de de mobles per realitzar l’escenografia. I tal com diuen no hi ha teatre amateur que no tingui el seu sofà ‘tresillo’ i les seves butaques on transcorre tot amb un número musical genial. Aquell toc trencador amb l’època franquista.
No pot faltar en un espectacle de La Cubana el moment de plomes, el moment d’ensenyar cuixa per part dels actors que ja és marca de la casa que tan ens agrada.
La posada en escena és àgil, amb una escenografia que recrea l’esperit artesanal d’aquells anys i que serveix de marc per a números musicals que combinen la paròdia amb l’homenatge. El vestuari acolorit i les coreografies senzilles però efectives reforcen aquesta mirada nostàlgica i popular.
Podeu llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç.