La Capitana. Homenatge a Carmen Amaya: Cinc homenatges en un

4/11/2013

Un espectacle d’homenatge pot tenir moltes formes, i objectius molt diversos. En el cas de La capitana, el TNC -i no anomeno a cap director o coordinador, perquè ni en el programa de mà en consta cap- ha optat per encarregar a diverses personalitats de la música, el cant o la dansa el seu particular tribut a la bailaora. Aquest estil, més propi dels discos-homenatge o d’espectacles puntuals, contribueix a que el conjunt resulti irregular, i a voltes poc coherent… tot i que hi ha apunts de genialitat que no s’han de passar per alt.

La capitana és un espectacle dividit en cinc parts, que s’enllacen per una veu en off excessivament didàctica i, pel meu gust, sobrant. Una conceptualització de l’art de Carmen Amaya, cosa que sí es veu en alguna de les parts, hauria resultat molt més interessant… En aquest sentit, la part  coreografiada i ballada per Ramon Oller peca de descriptiva i funcional -amb una altre veu en off innecessària- i no fa cap aportació suggerent o innovadora. En les parts dels ballarins Rocío Molina i Jesus Carmona, en canvi, trobem una certa abstracció, una idea… més que una història. I és aquí on trobem moments brillants, sobretot per l’apassionada aportació dels seus intèrprets.

La part estrictament musical de l’homenatge té el seu punt i a part. En el cas de la cantant Mayte Martín, tot i que hagués sigut interessant veure-la interactuar amb els ballarins, és de justícia dir que sentir-la cantar és tot un luxe. En la part dels percussionistes de BCN 216, per altra banda, ens trobem amb una difícil peça que el compositor Joan Guinjoan ha creat per a la ocasió. Un moment estrany en l’espectacle, incomprensible per a molts espectadors, però ben executat i d’una estranya bellesa.

Per tant, tenim davant un espectacle creat a base de fragments. Uns fragments que, com era d’esperar, no acaben de fer un tot unitari.

 

← Volver a La Capitana. Homenatge a Carmen Amaya