Vaig triar aquesta obra principalment per la Carmen Machi, que la vaig descobrir en “Juicio a una zorra” ( que vaig veure dues vegades!!!) i l’any següent en el paper de Creont a l’Antígona que es va poder veure al Teatre Lliure de Montjuïc , totes dues valorades amb ***** la màxima puntuació. Malauradament en aquesta ocasió la meva valoració ha estat molt baixa, no per que la Machi no estigui a l’alçada, tot al contrari és una actriu sensacional, sinó pel text de l’obra, que no l’he trobat gens interessant.
Tot i que comença força bé, vaig anar perdent l’interès a mida que avançava l’obra, fins al punt que se’m va fer fins hi tot llarga. Llàstima perquè el tema prometia i se li podia haver tret molt més suc. Tot i així es poden veure algunes escenes divertides com l’striptease de la Machi que no té preu. Sensacional !!!
Pel que fa a la resta d’actors em va agradar força la interpretació de la Mireia Aixalà, però no em vaig creure en cap moment a l’actor Francisco Reyes.
L’escenografia de Paco Azorín em va semblar genial !!!, tres pantalles on es projectava la evolució de la còpia del quadre de “Les Menines” de Velázquez ,que Sor Ángela, personatge interpretat per Carmen Machi, va creant mica en mica.
Ernesto Caballero, autor de l’obra, es va inspirar en la figura Isabel Guerra, la monja pintora, per crear al personatge de Sor Àngela.
Tot i que és molt interessant que l’obra ens faci reflexionar sobre el poder de la política sobre la cultura, tema que podia haver donat molt més de sí, no acaba de convèncer a un públic que esperava molt més de tot plegat.