Nou muntatge teatral de KRÀMPACK, que ha tornat als escenaris 25 anys després de la seva estrena.
En 1994 s’estrenava en el Festival de Teatre de Sitges, aquesta comèdia de Jordi Sánchez que van protagonitzar el mateix Jordi Sánchez, en Joel Joan, l’Eduard Fernández i la Mònica Glaenzel (després Ester Formosa). Va assolir un gran èxit de públic i es va representar durant quatre temporades a la Villarroel. Va guanyar el Premi de la Crítica de 1994 i el Premi Max l’any 2003.
Fins i tot, l’any 2000 es va estrenar la versió cinematogràfica dirigida per Cesc Gay. Aquesta proposta va ser l’embrió de l’aclamada sèrie de televisió «Plats Bruts».
Ara, aquest nou muntatge, en una producció de White Moose, està dirigit per Pep Antón Gómez i protagonitzat per Jaume Casals (Xavi), Lídia Casanova (Berta), Àlex Ferré (Pau) i Mikel Iglesias (José Luis).
El Pau, el Xavi i en José Luis són tres amics que han decidit anar a viure junts. El pis té quatre habitacions. Necessiten una persona més i en Xavi porta la Berta. Però ella resulta que és l’ex d’en Pau. Entre els amics es generen tensions vitals, sexuals i ideològiques.
De tant en tant el Pau i el Xavi fan un «krampack», paraula amb la qual ells han batejat el fet de fer-se palles. Per passar-ho bé. Però del rotllo amics.
No és sexe, ni amor… o potser sí?
Un text que en el seu moment va suposar una gosadia pel llenguatge emprat, i la claredat amb què exposaven els dubtes sexuals dels joves post adolescents que presenta l’obra. Ara en canvi, és un text, que en algunes de les seves escenes podria arribar a ser titllat de masclista.
Tot i que s’ha volgut adaptar una mica al context actual, parlen de Netflix per posar un exemple, malauradament la dramatúrgia no l’han actualitzat del tot a dia d’avui, … No han incorporat temes com podrien ser les carències econòmiques dels joves d’avui, o la normalització actual de les relacions sexuals entre persones del mateix sexe. Volem creure doncs que la proposta reflecteix únicament aquella època en la què va ser creada.
Les interpretacions (volgudament exagerades) són molt potents, i ens han fet recordar aquella proposta de fa 25 anys amb una simbiosi quasi perfecta del tàndem Jaume-Àlex d’avui amb el Joel-Jordi d’ahir … o el David i el Lopes de «Plats bruts». A moments fins i tot pensem que veiem «massa» els actors d’abans, sobre tot en Jaume Casals que sembla el germà beso d’en Joel Joan …. en determinats moments la semblança sembla fins i tot increïble, incloent-hi la seva gesticulació. En qualsevol cas ens hem fet un tip de riure.
Una posada en escena molt dinàmica amb una senzilla escenografia, que els mateixos actors la van modificant… i un vestuari de Júlia López i Melià i la il·luminació i el so de Laia Garcia Fernández amb la música original de Pere Hernández.
Hem anat amb una certa prevenció en tractar-se d’una comèdia concebuda fa 25 anys, i la veritat és que l’obra continua tenint un marcat to irreverent i s’ha mantingut fresca i divertida, malgrat el temps transcorregut. KRÀMPACK és una comèdia per passar una bona estona, però que a més a més ens ofereix una sèrie de reflexions, sobre la dependència emocional de les persones, les relacions d’amistat, els amors no correspostos i els conflictes que es poden derivar del descobriment de la pròpia sexualitat.
Molt recomanable, si ja la vau veure … paga la pena per recordar i si no, per gaudir una estona de bon teatre. Estarà a l’Aquitània Teatre, fins al 12 de gener.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ