El projecte Onyric, que està transformant aquest any el Teatre Condal, havia promès portar musicals de renom, petits concerts de professionals de casa i també concerts de grans estrelles internacionals del gènere. Aquesta setmana hem tingut la primera d’aquestes estrelles, ja que la convidada ha estat Kerry Ellis, una intèrpret prou coneguda al West End londinenc. En el seu repertori estan musicals tan emblemàtics com Cats, Les Misérables, Miss Saigon… i sobretot Wicked, que fins i tot la va fer viatjar a Broadway per reemplaçar durant tota una temporada a la famosa Idina Menzel.
Davant d’un públic rendit des del primer minut, Ellis ha començat fent un petit repàs als seus vint anys de carrera i ha volgut recordar, amb dues curioses versions de My Fair Lady, el seu primer gran èxit al teatre. El concert ha seguit amb Losing my mind, del musical Follies, per entrar més tard en els temes més emotius i dramatitzats de la nit: You will be found, de l’espectacle Dear Evan Hansen, i tres temes de Wicked, amb l’inevitable i esperat Defying Gravity. Dos moments també molt aplaudits han estat quan ha cantat This is me, de la pel·lícula The greatest showman, i el Somebody to love, amb el que ha volgut fer un petit homenatge al seu amic Bryan May i al musical We will rock you. Ja en els bisos ha tornat a lluir la seva gran veu en els temes The way we were i Dancing on my own.
El concert ha servit per demostrar la naturalitat i fluïdesa vocal de Kerry Ellis. Una de les seves principals característiques és fer senzills temes realment complicats i de gran dificultat tècnica. La cantant, que s’ha mostrat molt simpàtica i agraïda en tot moment, ha demostrat que hi ha una nova manera de cantar musicals, com ja es va veient des de fa anys als grans teatres de Londres. La única nota curiosa de la vetllada ha estat incloure al televisiu Ricky Merino en un duet i també a uns quants nois i noies de l’Escola Aules fent de cor en un dels temes finals. Petites concessions que no han perjudicat en absolut una nit de gran qualitat. Esperem que n’hi pugui haver moltes més…