Després d’haver passat pel Teatre Grec a l’estiu, torna aquesta coproducció que resulta tan ambiciosa com ben resolta. Es tracta d’un text farcit de subtileses gràcies a un rerafons en la història que va sempre més enllà i a un protagonista complex molt ben definit. En aquest sentit, es desenvolupa una trama més interessada en aprofundir en els personatges i en la temàtica que els envolta que no pas en construir un fil argumental, que serveix més aviat com a embolcall de la mateixa.
La direcció de Julio Manrique dota de personalitat a l’obra oferint-li un estil visual i sonor tremendament potent que confereix una personalitat marcada a l’espectacle. A més, encerta en el ritme utilitzat i aconsegueix unes escenes plenes de força que transmeten aquelles sensacions que el text vol evocar. No obstant, la tercera hora em sembla més irregular i més difícil de digerir, la qual esdevé més discursiva i a la que cal sumar-li el propi cansament de l’espectador per la durada de la representació. Cal dir que això no desmereix en absolut l’obra, la qual compta amb un Pere Arquillué brillant i magnètic que esdevé l’ànima de la funció, aconseguint transmetre la força que requereix el text i les seves diverses capes. Així doncs, ens trobem davant d’un espectacle que darrera de la seva aparent frivolitat i del seu excés amaga una gran substancialitat que ben val la pena descobrir, generant detractors i entusiastes a parts iguals per la seva forma d’exposar les coses.
