Ahir, nova nit de Festival Grec a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, per tal de veure aquesta proposta d’un dels creadors més avantguardistes del teatre europeu, JAN FABRE i la seva producció BELGIAN RULES.
Un espectacle dedicat a Bèlgica, el seu país, una reflexió crítica sobre la identitat nacional. Durant quatre hores Jan Fabre ens parla de Bèlgica, i parla, també, de teatre.
El 2003, Jan Fabre, va dur al Grec «Je suis sang», definit com «un conte de fades medieval», que va sorprendre a tots i va fascinar a molts. La temporada passada Àlex Rigola programava a Madrid «Mount Olympus«, 24 hores de tragèdies gregues, que nosaltres podrem gaudir a Barcelona el juny de l’any vinent.
A BELGIAN RULES l’espectacle és coral. Quinze intèrprets a escena en una barreja de teatre, dansa i plàstica on es parla de ballets roses, eriçons, coloms, balls de carnaval …. Ens parla d’un país que, sent bressol de la burocràcia europea, constitueix un estat artificial que el mateix Fabra no dubta a rebatejar com «Absurdistan«.
La música composta per Raymond Van Het Groenewoud i Andrew James Van Ostade, és fonamental, molt sovint absolutament hipnòtica. El text és de Johan de Boose i la dramatúrgia de Miet Martens.
Tres banderes conflueixen en un petit país com és Bèlgica: «has d’anar amb cura si vas conduint perquè a lo millor, passes de llarg», els valons, els flamencs i els alemanys. Tres identitats, tres maneres de ser i fer, tres llengües, que ja a la primera escena ens explica un borratxo tot prenent una cervesa darrera l’altra.
Una obra estructurada en escenes, amb una primera part on Fabre recorre als pintors flamencs com El Bosco, Rubens, Brueghel o Magritte, i se serveix dels seus quadres.
Una altra part està dedicada a la metàfora de l’eriçó belga, que parla del caràcter reservat dels belgues que són com eriçons, al que és difícil acostar-se, ja que darrere de les seves «punxes» protectores, intenten amagar els seus pensaments i la seva intimitat. Tot això parlant també de la funció social del Teatre i amanit amb sis danses inspirades en els balls de carnaval del seu país.
Fabre es riu de si mateix i del seu país, l’afició a la cervesa, els musclos, les bandes i agrupacions musicals, les majorets, els balls amb la mort, l’afició als coloms, les patates fregides, la xocolata, les curses ciclistes, la boira, la pluja, el cel gris que ells diuen blau, la pipa de Magritte, el Manneken Pis, … tot amarat d’un esperit de carnaval, festiu.
Però tampoc falten referències a la corrupció, el diner negre, la ineficàcia política, la pedofília, la indústria al voltant del negoci de les armes…
Una obra onírica, critica i totalment surrealista on el que sembla una barreja caòtica de temes i escenes es va succeint ordenadament, amb una gran precisió. De fet el títol de la proposta ja parla de les regles (les rules). Al llarg de la proposta es parla del que està prohibit, del que és obligat i de què desitjaria que es fes.
Una proposta desconcertant, a moments avassalladora, que genera moltes emocions, amb imatges impactants i amb la ironia com a un personatge mes de l’espectacle.
Imatges d’una enorme bellesa plàstica que poques vegades podrem veure en escenaris de Teatre, per la seva acurada tècnica i segurament pel seu elevat cost, que únicament determinats teatres com el Lliure poden oferir… com per exemple, per anomenar un, l’escena de la tempesta on un ciclista intenta creuar-la, en mig d’una barreja de sons, fum que surt per sobre de l’espai escènic i una il·luminació realment espectacular.
Una bona forma de parlar de la història, els costums i les tradicions d’aquest petit país ubicat al mig d’Europa.
Una posada en escena mil·limetrada, amb uns intèrprets multidisciplinaris que sembla no tinguin límit físic i que desborden energia en tot moment, com si fossin incansables.
En el programa de mà s’indicava que la durada aproximada és de 3 h 45 minuts i que es permetria al públic entrar i sortir de la sala durant la funció. Nosaltres, i com nosaltres la majoria dels espectadors, hem restat enganxats a la cadira, hipnotitzats i pendents del que veiem a escena.
Brutal !!!
Llàstima que falti tant de temps, gairebé un any, per poder veure «Mount Olympus», en aquest mateix espai. Ja en tenim ganes !!!
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ