Ivo van Hove: Tan poca vida (A little life)

 El director belga Ivo Van Hover ens ha deixat atonits amb la peça teatral Tan poca vida, emmarcada dins del festival Grec 2019. Ha retornat a les nostres terres per parlar-nos de l’autodestrucció; ens obliga a reflexionar sobre la importància dels nostres actes quan interactuem amb altres persones. Una obra que parla de l’amor i de l’amistat, però sobretot de la seva absència.

Una obra inspirada en la novel·la de Hanaya Yanagihara, un bestseller addictiu i amarg. Que si no el coneixeu, no patiu, millor i tot, perquè l’impacte encara serà més gran. Mil pàgines transformades a quatre hores de teatre, que igual que el llibre passen volant. Tanmateix si coneixeu el llibre, és molt interessant com és plantejat al teatre, i en quines coses posa més incisió el director.

Una història que recorre tres dècades d’amistat entre quatre amics. Tot i això, no ens trobem amb una obra coral, sinó que Van Hover se centra amb el personatge Jude, l’advocat del grup. Un noi molt estimat pels seus amics, però que mai contesta a les preguntes del seu passat, té por que un cop el descobreixin no l’acceptin. Víctima d’abusos sexuals, prostitut per obligació; és petit, no entén res. La gent li lleva la vida, intenta créixer d’una manera digna, però el passat mai deixa de perseguir-lo.

Una posada en escena molt difícil d’executar, a l’estil Alemany, els actors passen molt temps dalt de l’escenari fent coses alienes a l’escena principal. Aquests petits detalls ajuden a completar i reforçar la solitud del protagonista. A vegades si els actors surten de l’escenari ens n’oblidem de la seva absència, en aquest cas ens recorda que estan allà, que el temps passa i segueixen innocents dels problemes d’en Jude.

Com a conseqüència crec que t’he fet pensar amb l’escenografia… Pots seguir pensant, però ja t’avanço que hi ha una pica de bany al mig de l’escenari. Un espai híbrid de localitzacions, on els actors cuinen a temps real, però també hi trobem una consulta mèdica, un estudi d’art, un altre d’arquitectura, i una sala d’estar amb bona música... Unes localitzacions que sense un bon joc de llums no funcionaria. Jan Versweyveld opta per posar el públic a dues bandes, i als dos costats restants posa dues pantalles on de manera continuada es projecten carrers de la ciutat de Nova York, una bona manera per situar a l’espectador. Però et deixo amb la intriga perquè descobreixis l’última peça de l’escenografia.

Ser que tens la necessitat de què parli de la seva durada, no estem acostumats a quatre hores de teatre, tot i que últimament sembla que la tendència és que augmenta. És una història que necessita el seu temps, hauríem de fer referència al ritme, en cap moment lent, necessita respirar al mateix ritme que el protagonista. Un rerefons que parla de la importància del temps, amb què decidir dedicar-lo. Jude és incapaç de dedicar-se temps per ser feliç, perquè creu que mai podrà arribar a ser-ho. Són quatre hores, cert, però l’única preocupació serà buscar el transport per tornar a casa.

A vegades em pregunto el treball que Ramsey Nasr va haver de realitzar per interpretar un personatge com el de Jude, una interpretació estratosfèrica, complementada amb una execució d’alt nivell per la resta del repartiment.  Sobretot per Hans Kesting que s’ha de posar a la pell d’un abusador, quelcom que no desitjaríem qualsevol de nosaltres.

Ja és costum que Ivo Van Hover sigui present a la cartellera del grec des de la seva estrena “tragèdies romanes” el 2013, els seus treballs sempre són un espai de reflexió. Aquest cop ens qüestiona la necessitat del sexe, un acte que el protagonista associa al dolor. Quan som petits ens ensenyen “a viure”, però no per tothom és igual aquest concepte.

Potser perquè parlaven en Neerlandès i quan no entens allò que escoltes sembla més interessant, però que vinguin espectacles de caràcter internacional ens permet descobrir nous mons del teatre. El llenguatge ens condiciona la manera de relacionar-nos, l’humor, la manera de fer d’un mateix, cada llenguatge té les seves estructures, la seva cultura. Tenim la sort que avui dia podem arribar a entendre i interpretar-les, però si veieu l’obra, no em negareu que tenen un tarannà diferent.

Dins del mal és difícil veure el mal. 

Abans de començar a escriure hem de dir que poques vegades havíem sortit tan impactats d'una sala de teatre. I això és el que ens va passar amb aquesta proposta del Grec 2019, TAN POCA VIDA (A Little Life) que vam veure ahir dimecres al Teatre Lliure.

Impactats en els dos sentits, molt positivament per la proposta concebuda i dirigida per Ivo Van Hove i les interpretacions dels actors de  l’International Theater Amsterdam, i molt negativament per la duresa del tema i per la realitat que amaga (Fa pocs dies vam poder veure “Instrumental” (vegeu ressenya), que versava sobre el mateix tema).

Una proposta basada en la novel·la de l'escriptora nord-americana Hanya Yanagihara (Los Angeles 1975), publicada en 2015 i convertida en fenomen editorial. Una novel·la adaptada per Koen Tachelet, amb dramatúrgia de Bart Van den Eynde i que hem vist amb subtítols en català traduïts del neerlandès per Eduard Bartoll.

La companyia International Theater Amsterdam (ITA) va néixer de la fusió de dues companyies, Toneelgroep Amsterdam i Amsterdam Stadsschouwburg i està dirigida per Ivo van Hove (Bèlgica 1958). Un director de referència per les seves propostes sempre agosarades i potents, com "Tragèdies romanes" (Grec 2013) ) (vegeu ressenya), "The fountainhead (La Deu)" (Grec 2014) (vegeu ressenya), "La voix humaine" (Grec 2015), ""De stille kracht (La força oculta)" (Grec 2016) (vegeu ressenya)  i "A view from the bridge (Panorama des del pont) (cinema als Yelmo, 2017) (vegeu ressenya).

La novel·la narra la història de quatre amics i la seva relació durant un període de prop de trenta anys, Jude l’advocat (Ramsey Nasr), JB l’artista visual (Majd Mardo), Willem l’actor (Maarten Heijmans) i Malcolm l’arquitecte (Mandela Wee Wee). D'aquesta història d'amistat a Van Hove li va interessar el retrat de Jude, un personatge orfe que va ser víctima de tota mena de vexacions a la seva infantesa i adolescència, i que ja d'adult és incapaç de parlar-ne.

Els quatre amics viuen a Nova York, una ciutat sempre en moviment i, on aconseguir els reptes professionals, són la mesura de l'èxit a la vida. Dues pantalles a banda i banda de l'escena mostren una filmació d'un carrer de la ciutat, dues pantalles que adquiriran diferent textura d'imatge segons el que ocorre a l'escenari.

Una adaptació de quatre hores de durada amb escenes de violència molt explicites, on patim tots amb el Jude i la seva incapacitat per confiar, per explicar, per deixar-se estimar. A l'altra banda de l'escenari se situen cinc grades més amb espectadors que com nosaltres contemplen horroritzats el que ens expliquen (cal dir que a la segona part hi havia força butaques buides). Una magnifica escenografia i il·luminació de Jan Versweyveld.

Jude Sr. Francis (extraordinària interpretació de Ramsey Nasr), viu sotmès al dolor dels seus records que l'inhabiliten per ser feliç, és una persona que només aconsegueix petits moments de felicitat quan s'autolesiona. Una persona que ha estat educada en el sotmetiment als altres i en la creença de què cal patir per ser estimat. Al seu voltant els tres amics que desconeixen tot del seu passat i que respecten la seva intimitat, ho aniran descobrint amb nosaltres, els espectadors.

Altres personatges apareixen al llarg de la narració, Harold (Steven Van Watermeulen) el seu protector que l'acabarà adoptant, Andy (Eelco Smits), el seu metge que té cura d'ell més enllà del que l'ètica medica faria aconsellable, Anna (Marieke Heebink), que havia estat la seva assistenta social i que l'aconsella malgrat que ja és morta, el germà Luke que el va treure de l'orfenat i el va iniciar en el món de la prostitució, el Dr. Taylor que l'utilitza fins que l'acaba atropellant causant-li lesions irreversibles a la columna i a les cames i Caleb, l'executiu del món de la moda amb qui manté una relació que acaba violentament. Aquests tres papers interpretats per Hans Kesting.

Un gran repte interpretatiu i una posada en escena portada al límit, asfixiant i inclement, tan sols suavitzada per la música en directe que interpreta BLINDMAN, el quartet de corda integrat per Caroline Denys, Monica Goicea, Floor Lecoultre i Suzanne Vermeyen.

La versió teatral trenca l'ordre cronològic de la novel·la i ha provocat, a la primera part, algun "despiste" temporal. Una dada curiosa de la posada en escena és la cuina on es preparen alguns plats que després són distribuïts als espectadors de les primeres fileres. (per cert el guisat de cloïsses, picava en excés)... Innecessari argumentalment, entenem que actua com a vàlvula de descompressió pels espectadors que amb la flaire del que es cuina desviem una mica l'atenció de la duresa extrema del que ens expliquen.

Una història que Ivo van Hove ha volgut que estigués centrada en el bé i el mal.

Com dèiem a l'inici de l'entrada, hem sortit impactats, però també absolutament encisats per la feina d'aquesta companyia.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ