Una opinión de Carles Armengol Gili
Carles Armengol Gili

Ivànov

Feliç retrobament

19/05/2017

Feliz reencuentro

Los actores esperan al público jugando un partido de fútbol, y vestidos con su ropa personal. Durante la representación utilizan sus propios nombres e incluso ilustran el inicio de la obra con fotografías de su niñez o juventud. Juegos extrateatrales que intentan borrar la ficción o poner los límites en unos márgenes que no son los habituales. Todo ello para acercarnos al drama de Ivànov desde otra perspectiva: más honesta, contemporánea, desnuda de artificios y de algunos tópicos burgueses con los que se acostumbra a servir el teatro de Chejov.

El gran mérito de Rigola es que hace y deshace lo que quiere con su versión de Ivànov, pero sin traicionar nunca a los personajes ni al autor. A pesar de que reconocemos algunos de sus recursos habituales y aceptamos muchas de las piruetas que se inventa, sabemos que detrás de todo hay un gran respeto por el texto y un estudio profundo de los personajes y las situaciones. Por eso nos da igual que los personajes se llamen Joan, Nao o Pau Roca, porque enseguida encontramos un paisaje desolado y unos hombres y mujeres que nos remiten rápidamente al universo Chejoviano. Sin ningún tipo de duda, estamos ante un gran trabajo de Rigola. Un trabajo que nos acerca a su primera época, cuando fascinaba y sorprendía con Woyzeck o con aquel Titus Andrònic que se presentó en el Lliure de Gràcia ahora ya hace unos diecisiete años… Un agradable reencuentro.


Todo lo que necesitas para ir al teatro

Cartelera /

Ivànov

Ivànov

Ivànov es la historia de un hombre atrapado entre el fin de un mundo y el miedo a vivir. Solo, desazonado por todo y por todos, antipático y lúcido. . La primera pieza ‘mayor’ de Chéjov, el primer Chéjov de Àlex Rigola.

Es absurdo hablar demasiado de Ivànov a priori. Es mucho mejor que la versión que presentamos se explique por sí misma. Mucho mejor no definir esta pieza que crea una gran diversidad de opiniones sobre su protagonista y su entorno. Un entorno confuso, como el que vivimos en la actualidad.
En cualquier caso, insinuamos que tal vez habla de alguien imperfecto, como nosotros; cargo de contradicciones, como nosotros; que en un momento de crisis y/o saturación, nos interpela sobre el sentido de la existencia y sobre el nuestro comportamiento.
Kierkegaard decía que tenemos libertad para tomar decisiones morales para dirigir nuestra vida, pero que la conciencia de elección nos crea angustia.
Sartre decía que la conciencia de nuestra existencia nos hace crear nuestro propio objetivo en la vida, para darle un sentido.
Camus afirmaba que nuestra vida no tiene una finalidad fundamental y, por tanto, para afrontar la angustia que eso nos provoca, debemos elegir entre aceptar la banalidad y la absurdidad de nuestra existencia o dejar de existir.
Todos nosotros hemos tenido momentos de crisis en la vida, cada uno por varias razones, que nos han creado angustia. Observemos ahora, por tanto, qué le ocurre a Ivànov y a sus compañeros en una sociedad perdida, desestabilizada y con los valores muy maltrechos. ¿Os suena?
¿Vamos bien?
Àlex  Rigola

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • 12345

    JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    De Ivànov me gusta:

    La puesta en escena.
    Que los personajes de la obra se llamen igual que los actores.
    La pasión de todos los actores que participan.
    El momento más duro e impresionante que he visto en mucho tiempo en teatro.
    La banda sonora que pone Nao Albert.

    De Ivànov no me gusta:
    La voz de los actores con micrófono.
    Que Sandra Monclús y Agatha Roca estén tan desaprovechadas.
    El temor de recibir un balonazo en plena cara.
    El temor de recibir un golpetazo de un gato dorado gigante en mi cara.
    El temor de estar en 1ª fila jajajaja

    28/04/2017

  • 12345

    Josep Via Santacana

    Una obra poc coneguda i menys representada de Chejov, escrita en la seva joventut i sembla ser nomes en 10 dies. Sota la direccio de Rigola, li dona al text una gran proximitat al espectador, en un espai aon sempre estan tots els actors i actrius presents identificanse de tal manera amb els personatges de la obra que son anoments per el seu propi nom, de forma que per exemple a Ivanov, li diuen Joan.Per cert per mi la millor iterpretaçio que li he vist a Joan Carreras. Vaig tindre el privilegi de asistir a una representaçio aon previament Alex Rigola va introduir la obra i les motivacions per escollirla i la forma de portarla al escenari, aon la naturalitat i la identificaçio de personatge-actor fos total, conseguit. No vaig poguer evitar recordar que també a Marits i Mullers,també sota la direcció de Rigola, els personatges es deien per el seu propi nom. Una bona sesió de teatre malgrat el mal sabor de boca que pot deixar un entorn negatiu i un protagoniste entre depresiu i angoixat, nomes començar una frase de Schopenhauer, crec en boca de Andreu Benito diu que la vida es un recorregut entre el dolor i el tedi, i marca una mica lo que despres sera la obra aon les crisis personals sovint acompanyan,text molt vigent,que veien uns personatges amb el seu propi vestuari de la vida real anomenats per el seu propi nom, dona sensaçio de realitat total.Posada en escena i treball de tothom esplendit, potser nomes dir que per les caracteristiques de la obra, el teatre Lliure de Gracia,o el mateix Espai Lliure, hagues estat mes adequat, dons encara que reduit l aforament de la sala, un espai en mes proximitat del public al escenari, hagues fet disfrutar mes. Surts una mica angoixat de la obra, pro un altre encert del Lliure.

    01/05/2017

  • 12345

    Anna

    Fascinante puesta en escena con unos actores que están siempre presentes. La falta de escenografía hace que el espectador se pregunte constantemente quién está participando en la escena y si están escuchando lo que los demás dicen de ellos. Joan Carreras está inmenso como Ivànov. Muy buena representación de una persona deprimida y sin ninguna motivación para seguir adelante. Me sorprendieron Nao Albet y Vicky Luengo. Albet interpreta al médico Lvov, y yo diría que es un personaje aún más triste que Ivànov ya que se ha enamorado de una mujer que no le corresponde, que se está muriendo, y que sufre por el rechazo de su marido. Albet intepreta a un Lvov enamorado y tierno con Anna (Sara Espígul), muestra sin tapujos su odio a Ivànov (Carreras), a quien no le puede perdonar el sufrimiento al que somete a su mujer, y su desprecio e irritación hacia los personajes que hacen Pep Cruz y Pau Roca a los que considera vulgares y desagradables. Durante toda la obra ves en la cara de Albet la expresión de alguien que se siente atrapado en una situación que le hace daño, que sabe que va a acabar mal, y de la que no puede escapar. Maravilloso. Vicky Luengo es maravillosa también como la joven que se enamora de Joan Carreras. Interpreta a la perfección ese enamoramiento desmesurado e ingenuo propio de esa edad. Muy buena progresión también de Sara Espígul, que empieza como una Anna enamorada y dispuesta a sacrificarse, después pasa por la tristeza de aceptar el rechazo de su marido, y finalmente explota en un enfado muy necesario. Enfado que supone el momento álgido de la obra, que te deja sin respiración y que Nao Albet acaba de rematar interpretando en directo la durísima canción “Hurt”, de Trent Reznor, para ponerte los pelos de punta. Magnífico todo el reparto en general, donde destacaría también a Pep Cruz y a Sandra Monclús. No os la perdáis. Os sorprenderá gratamente.

    03/05/2017

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Ahir al Lliure vaig estar veient i gaudint moltíssim amb aquesta adaptació que Rigola ha fet de l’obra de Txékhov i que més a més és la seva estrena amb un text d’aquest autor, i ha conservat la qualitat de l’original però portant-lo als nostres dies. Rigola ha volgut donar un gir i trencar amb el teatre a què estem acostumats i en accedir a la sala i buscar la teva butaca, ja t’adones que alguna cosa innovadora t’espera. Dues grades que deixen al centre un espai escènic molt reduït i on tots els actors estan jugant un partit de futbol, una escenografia nua amb dues pantalles on es van passant imatges dels actors en diferents moments de la seva vida, sense vestuari creat per a la obra sinó que cada actor vesteix amb la seva pròpia roba, el canvi dels noms dels personatges pel nom real de cada actor i finalment la presència de tots els actors en escena durant tota la representació actuïn o no. Bravo, bravo Rigola, genial. Ens parla de Ivànov ai perdó Joan, un individu depressiu i melancòlic, vingut a menys i desbordat pels deutes, amb la seva dona malalta de tuberculosi a la qual ja no estima i envoltat d’una sèrie de personatges que davant les seves desgràcies en lloc d’aportar solucions generen incomprensió i que en defnitiva el text et porta a una reflexiò sobre l’ésser humà, la fi de l’amor, l’avarícia i la por a viure. Pel que fa a la interpretació, tots sense excepció han captat perfectament les directrius de Rigola i fan un treball esplèndit, tot i que vull destacar Joan Carreras sobre qui recau tot el pes de l’obra i que fa una feina magistral. Colpidora i amb moments d’extrema duresa, segur que generarà opinions molt contraposades, però a mi em va semblar fantàstica. Un imprescindible. Gràcies Rigola.

    03/05/2017

  • 12345

    Nil Martín

    Muntatge innovador, impactant, sorprenent i, en resum, brutal d’Àlex Rigola on es confonen realitat i ficció. No hi ha cap tipus de teatralitat ni res impostat, tot és naturalitat, organicitat, veritat, cosa que he trobat molt interessant. A això hi ajuda el fet que el vestuari sigui roba de carrer i que els personatges es diguin com els actors (la qual cosa pot resultar confusa a l’inici, però de seguida t’hi enganxes). Moments teatrals, estètics i musicals genials:
    -L’inici jugant a futbol, que ajuda a aquesta sensació de veritat, com mostrant que els actors són només actors (Sara Espígul fa un personatge malalt però hi juga) i que escalfen davant nostre
    -La música que toca Nao Albet (i, concretament, el moment Under Pressure)
    -Els moments de Joan-Ivànov amb el capgròs
    -Andreu Benito demostrant que és un crack del ioió

    És cert que aquest Ivànov no agradarà a tothom, i que s’hi poden trobar moltes coses a millorar, però, en la meva opinió, cal veure’l i deixar-se sorprendre

    13/05/2017

  • 12345

    Victòria Oliveros Layola

    versió lliure però totalment fidel a l’esperit del text i on el més interessant és la reacció de tots els personatges davant un Ivànov – el Joan – que pateix. Amb una posada en escena contemporània i arriscada, explicar que només a l’entrar a la sala del teatre ens trobem als actors jugant amb una pilota, vestits amb la seva pròpia roba i cridant-se pels seus noms reals amb un únic objectiu: difuminar la frontera entre realitat i ficció. Ivànov (un excel·lent Joan Carreras) va de banda a banda de lèscenari arrossegant el seu pessimisme, el seu desànim absolut, el seu desamor. Una persona que sobreviu deprimit pel que no ha estat i el que ja no serà. Potser el text ha resultat un pèl massa escapçat però al final la proposta resulta atractiva per trencadora i per la seva espectacularitat i estètica absolutament diferent del que estem acostumats. És molt gratificant comprovar que una peça clàssica es pot abordar amb personalitat visual i aconseguir que el turbulent món interior dels personatges ens arribi.

    14/05/2017

  • 12345

    Hebert

    Sóc dels pocs a qui no ha convençut, però no em preocupa no passar per entès.
    Posada en escena tremendament creativa i que ha aconseguit que sigui del que tothom parla (com els macarrons de L’Hostalera): els actors van vestits amb la seva roba, fan servir els seus noms (recurs del que s’abusa i molt) i juguen a futbol (llarguíssim), entenc que buscant despullar el text i molta naturalitat per, segons diu Àlex Rigola, eliminar distància entre actors i públics; ho aconsegueix del tot, cert, al preu, en el meu cas, de la desconnexió. Que em recordin contínuament que es tracta d’actors, una mena d’assaig o joc (calia incorporar el domini d’un dels actors del io-io?), ha fet de barrera del text cap a mi. No m’han arribat gairebé les emocions, el perquè dels personatges o les seves accions, només la Sara Espígol ha aconseguit superar aquest filtre.

    Els personatges femenins estan força difuminats i alguns masculins, exagerats. Hi ha projeccions que no m’han aportat gaire (em pirren els gats de la sort però un plànol fix d’uns 10’…). Ara, la part musical interpretada pel Nao Albert és per mi magnífica. Navegaria durant hores per les notes hipnòtiques de la seva guitarra.

    Llegeixo que Rigola diu que no l’interessa res del que veu als teatres de BCN i que no connecta amb el que agrada a públic i crítica (incloent els seus muntatges). És el que m’ha passat a mi amb la seva proposta. Ni m’he avorrit ni m’ha arribat.

    19/05/2017

Deja tu valoración

Tienes que estar registrado para poder dejar tu opinión. Puedes registrarte aquí, o puedes entrar a continuación:

Artículos relacionados