Les taxes d’atur, un any i escaig després de la dissolució de la Unió Soviètica i l’entrada del liberalisme, van passar de l’1 al 12,2% només a Rússia. La perestroika va fer que el lliure mercat s’introduís com a una subtil venjança del capital sobre el socialisme, delmant també tota infraestructura social i la privatització d’empreses públiques que durant anys van garantir l’estabilitat del gegant que era la Unió Soviètica. La mal anomenada política de transparència coneguda com a glastnost suposà el contrari del promès, perquè el capitalisme sempre ha estat especialista en la seva ambigüitat i opacitat fa que tot esdevingui fum i miralls. Quelcom que pot semblar maco, però que no acaba de ser real ni efectiu.
Moltes de les garanties socials garantides durant dècades són aniquilades amb el turbocapitalisme de Borís Ieltsin, que aboca a la pobresa a milions d’habitants i donà màniga ampla a mafiosos i polítics ben acomodats del règim anterior a poder actuar impunement, fent que famílies senceres es veiessin abocades a la indigència i la vida al carrer per no poder anteposar-se davant les dificultats econòmiques i laborals dels temps canviants d’aquella nova Europa que naixia i que es donava cops al pit per haver col·locat un McDonald’s al bell mig de la Plaça Roja.
Un d’aquests nens que es va veure abocat a la vida al carrer va ser l’Ivan. Massa petit per a sobreviure i massa prudent per a veure’s abocat, com a molts nens del moment, al furt i en esnifar cola, que malauradament ens remet a temps llunyans i fins i tot presents, que a través de certa empatia animal que funciona de forma bidireccional, interactua amb els gossos del carrer i lluny d’esdevenir la seva víctima, esdevé un germà. Fent-ne de Ròmul i Remus, la mateixa persona que, en el seu procés de constant deshumanització, abraça una humanitat i companyia molt més gran. Llunyana de la rigidesa de les normes humanes, que constantment busquen noves complicacions, i que es fonamenta -exclusivament- en el benestar i avinentesa mútua.
Les bèsties que sovint ens domestiquen, i que sovint pensem que som nosaltres qui ho fem, usualment desconeixen el nostre llenguatge i no entenen més enllà que certa entonació. Nosaltres també fem el mateix. Però durant aquest procés mutu de domesticació es creen zones i sons comuns, que fan que, lligats als actes i demostracions de respecte que fem dins de la nostra relació, ens reconeixem com a família. Creant una mena de lligams indestructibles entre animal i humà així com entre humà i animal. En el cas humà, però, en dependre de la nostra societat humana, mai perdem el nostre llenguatge i formes, però un nen salvatge, tot i viure dins d’una ciutat, pot perdre el seu llenguatge i identitat humana per a esdevenir quelcom estrany entre els marges de la humanitat i la bestialitat. Molt més bestial que les mateixes bèsties i molt més humà que la mateixa humanitat, perquè l’absència de filtre i correcció de les normes més rígides de la societat fan que estimar sigui molt més gran i que l’odi i rancúnia puguin ser, pels que ens ataquen, encara més grans.
El text de Hattie Naylor està basat en la biografia real d’Ivan Mishukov. Un nen que amb només quatre anys es va escapar de casa cansat dels abusos per part del seu padrastre i que durant dos anys va conviure amb una manada de gossos salvatges als carrers de Moscou. Una història plena de realisme brut des de l’òptica naïf d’un infant en la recerca de quelcom tant irrellevant com necessari com l’acceptació i l’afecte dels seus congèneres, que en no trobar-la, és capaç d’extreure-la d’allà on la resta només trobarien la terra erma.
És senzill imaginar-se la psicogreografía moscovita plena d’edificis brutalistes i de palaus una vegada i una altra reconvertits en nous emporis de màfia i corrupció, així com el reguitzell de personatges dickensians mancats de figures de benefactors que els salvin la vida un moment abans de caure en un espirall d’autodestrucció fent un conte de fades del tot terrorífic on només els homes salven els homes, però els homes ja no hi són i només queden les bèsties per donar-nos aquesta darrera oportunitat que ningú més ens donarà. Així doncs, com podem parlar d’homes si aquests mateixos fallen en el seu comés en ser allò que s’esperava d’ells? Les virtuts són superades pels vicis i els vicis no entenen de virtuts, i és doncs quan comprenem que les virtuts es troben més enllà del nostre horitzó i que l’amor entre els éssers vius pot arribar a ser molt més gran que la vida mateixa, deixant de banda la clàssica afirmació de Céline que afirmava que l’amor era posar l’horitzó a l’alçada dels caniches. Què n’havia de saber ell, dels animals?