La ficció dins de la ficció ha donat lloc a algunes de les millors peces cinematogràfiques i teatrals de la història, com per exemple Eva al desnudo, però també ha estat un recurs que s’ha utilitzat desde fa segles en obres cabdals com Hamlet, en la que el protagonista demana fer una representació teatral sobre la conspiració del rei per tal d’intentar destapar-la. De fet, Infàmia utilitza fragments d’aquesta obra, tot nedant entre el terreny de la ficció i el de la realitat i despertant un allau de sentiments al transitar per dos móns tan separats com propers. En aquest sentit, això és el que el teatre sempre ofereix a l’espectador, ja que es tracta d’una ficció que evoca uns sentiments reals al buscar ponts entre la ficció i la nostra realitat. No obstant, en el cas dels actors, aquests és multipliquen al produir-se simultàniament un desdoblament entre l’actor i la pròpia persona que està actuant, al mateix temps que flueixen diferents tipus de sentiments al mostrar-se davant dels espectadors. Així, Pere Riera transita en el seu text entre la persona i l’actor, entre la platea i l’escenari, entre la realitat i la ficció i, conseqüentment, entre la veritat i la mentida. Tot això ho aconsegueix a través d’una història ben tramada i que té la capacitat de mantenir l’atenció de l’espectador a través de la utilització de diversos gèneres, tots ells molt ben integrats, a través d’una direcció que sap treure tot el suc del text i que resulta molt àgil. A més, per acabar-ho d’arrodonir, les interpretacions estan totalment a l’alçada de l’obra, aconseguint una peça suggerent, atractiva, entretinguda i gens superficial.
¡Enlace copiado!