L’any 1504 es va editar en diverses ciutats europees el llibre Mundus Novus, que recollia el viatge que va fer el cartògraf Albericus Vespuccius amb tres naus portugueses aquell nou món amb el qual s’havia trobat Colom. Doncs, i segons ens diu la història, ell volia trobar una ruta més ràpida per arribar a allò que s’anomenaven les Índies o les Antipodes, però es va trobar una altra cosa. I era tot un continent dels quals els europeus no havien ni ensumat, malgrat el mapa de Piri Reis o els possibles descobriments de Leif Eriksson.
Per a un nou tractat de geografia que es va editar uns pocs anys després, es va decidir, des dels despatxos editorials, que el nou continent havia de ser femení, per a ser anàlog a Europa, Àsia i Àfrica, però tampoc volien deixar de banda la tasca del florentí Vespuccius. Així que després de molt rumiar-ho, van decidir que l’amic Albericus o Amèrico, esdevingués -també- el que donaria nom a aquest nou lloc.
El rebatejament d’aquestes terres, ja habitades i amb una geografia ja batejada, va ser un dels primers actes de colonialisme amb aquest nou món acabat de descobrir. Possiblement no el primer, però sí el més evident. La civilització que van portar els descobridos a aquest nou món no era més que un sistema refinat de restriccions socials i una refinada ciència militar. El pensament elaborat i la cultura és allò que passa entremig d’aquests dos conceptes i que no és molest. És per a això que tot acaba esdevenint, com en el feixisme, en un pensament únic que estableix qui pot i qui no pot, qui poseeix els mitjans de producció i qui fa que aquests siguin rendibles. Aquests darrers són els grans oblidats, perquè no són més que carn de canó barata que bé poden moure un braç blandint una espasa o accionant una llençadora d’un teler.
Sovint oblidem que l’Amèrica precolombina era quelcom més que els asteques, els maies i els inques, i que hi havia una munió més de pobles amb les seves tradicions i costums, i també els seus idiomes, que en la seva majoria ja han desaparegut. I que no eren aquestes societats quàntiques, que tant podien ser hostils als espanyols com amigables que gustosament regalaven els seus recursos minerals a canvi d’unes quantes lliçons de catecisme i universitats a les quals no van anar a estudiar pas els habitants d’allà. Només els descendents d’espanyols i alguns descendents de cabdills indígenes tenien aquest dubtós privilegi.
L’actriu i ballarina Mara Ortíz s’exhibeix en escena com una possessió més en un museu etnològic, com bé podia ser el famós bosquimà del Museu Darder. Possiblement el darrer cos d’una wichí. Un dels molts pobles que a poc a poc ha anat minvant la seva demografia des de l’arribada de l’home blanc al continent americà, i que no ha deixat d’estar sotmès, robant-li el seu espai i negant la seva llengua i tradició fins a una homogeneïtzació total emmascarada com a llibertat -principalment en una qüestió econòmica i en el que els de sota no ascendiran pas- en el que la misèria és la nota predominant. Emmascarant com a llibertat un esclavatge modern que dona l’esperança de poder abraçar un millor futur per als descendents, però no és més que una palada més profunda a aquella tomba que constantment cavem.
Les sempre presents sessions de costura de la mare i àvia de la protagonista, de les quals podem sentir les seves veus en entrevistes, ens fan estremir en la constant negació de la identitat per tal de poder assumir una major quantitat de producció tèxtil per a tenir més diners per a poder sobreviure en un món hostil en la qual constantment ens generen noves necessitats i trends que difícilment podem assumir si no tenim ni diners per menjar. Mentre alimentem constantment aquesta màquina feroç que és el mateix capitalisme i el colonialisme, totalment indistingibles, els que es nodreixen de tot el que té al seu voltant sense importar el què i el com.
Els ecos a Die Weber de Hauptmann són una constant, els treballadors de Silesia revoltant-se, però aquí no arriben. Només continuem comprant producte barat, elaborat a un petit taller de confecció en el que tots els treballadors són malpagats o macro-fàbriques a Bangladesh o qualsevol altre país del sud-est asiàtic on les jornades laborals de 20 hores diàries són el seu pa de cada dia.
India ens il·lustra d’una forma senzilla un drama del qual en som partícips i sembla no molestar-nos gaire mentre no ens afecti, però sabem que és allà i no marxarà quan tanquem els ulls. És per a això que el discurs ens el sabem i és per norma general més que admès, tot i que sempre trobem revisionistes que anteposen un exacerbat orgull patriòtic per a blanquejar la seva consciència, però el colonialisme no només té el nom propi d’Antonio López, el marquesat de Marianao o el de la família Vidal-Quadras. També el colonialisme és patent amb cada fet i compra que decidim fer o no fer, quin mitjà donem suport a o amb quins colors, siguin patriòtics o esportius, venerem. La responsabilitat, com gairebé sempre, és nostra.
