Tornar a les tragèdies clàssiques és tornar sempre a casa. Per molts anys i anys que hagin passat. En aquest cas, tornar a Ifigènia -d’Euripides- significa revisar la història d’una mártir, del fill sacrificat com ho van ser també Jesucrist o Isaac, els anyells bíblics. La historia és sobradament coneguda: després del rapte – o la fugida – d’Helena a mans de Paris, l’exèrcit grec parteix cap a Troia en clau de Guerra per recuperar-la. No obstant, les naus no poden llençar-se a la mar degut a la falta de vent; necessitaran doncs, segons l’oracle, el sacrifici d’Ifigènia, filla de Clitemnestra i Agamenón. Després de la mort d’Ifigènia, seguirán, en plena espiral de venjança, la d’Agamenón a mans de la seva dona, i la d’aquesta última a mans del seu fill Orestes.
Per la representació d’Ifigència es compta en un repertori de luxe en tots els sentits: Pere Arquillué, Emma Vilarasau, Albert Pérez, Marta Ossó i Pau Vinyals. Finalment, un cor format de cinc veus que s’uneixen per marcar el pas de la narració. L’adaptació dels texts per part d’Albert Arribas és acurada, cenyint-se al gruix de la tragèdia i sense marejar als espectadors amb detalls innecesaris. Per últim, l’adaptació d’Alicia Gorina està a l’alçada del text: amb una posta en escena senzilla però contundent, donant a la tragèdia el pes que requereix a través d’un delicat balanceig de llums, cants i interpretacions intenses però mai sobreactuades. Un únic “però” a destacar: un excés de sang gratuït i innecesari que desentona amb una posta d’escena exquisita. No s’ha escatimat per una tragèdia amb un missatge clar i vigent: s’ha de fer justicia i no venjança.