Després d’interpretar Tristano Martinelli, l’actor que va crear el personatge d’Arlecchino al París del cinquecento, l’històric comediant Francesco Andreini i homenatjar l’univers de Jules Verne (entre d’altres), en els seus darrers espectacles (Inferno, L’ultima notte del Capitano i Cabaret Victòria, respectivament) ha quedat clar que Felipe Cabezas té un gust exquisit per escollir la temàtica dels seus muntatges. A Houdini, l’art de la fugida, tria, en aquest cas, la figura de l’il·lusionista més conegut de la història, per fer una interessant reflexió sobre l’obsessió dels artistes i, en essència, de l’ésser humà d’escapar de la trampa final de la vida, és a dir, de la pròpia mort. En certa manera, Cabezas parteix, com ha fet altres vegades, d’una concepció de l’escenari teatral com a espai màgic i intemporal capaç de ressuscitar qualsevol fantasma. L’obra narra, a través de l’ús de la pantomima, màscares i marionetes corporals, episodis de la vida de l’escapista hongarès que, en gran part, defineixen la seva personalitat i psicologia. Dirigida pel reconegut Berty Tovías, la proposta conté un pròleg i una conclusió magistrals però, malauradament, tot i el bon treball tècnic i expressiu del protagonista, el gruix de la narració transita per episodis, a vegades, massa anecdòtics. D’aquesta manera, la transcendència del seu valuós missatge perd, en global, una mica de força. No obstant això, també hi ha petits detalls de posada en escena i l’ús d’alguns elements que, juntament amb la música en directe, transmeten una tendresa i originalitat veritablement úniques.
¡Enlace copiado!