Inspirada en un fet real, la visita organitzada per la propaganda nazi, el juny de 1944, de representants de la Creu Roja Internacional a un camp de concentració, concretament al camp de Theresienstadt.
Una obra que partint d’un esdeveniment històric no tracta de reconstruir uns fets del passat, sinó que vol parlar del present i sobretot ens alerta sobre el futur. No vol en cap cas, explicitar la violència que tots hem vist mil i una vegades en el cinema o en el teatre, Com hem pogut llegir, Mayorga, amb aquesta proposta vol que la violència sigui la que cada un de nosaltres, espectadors, siguem capaços d’imaginar. Fins al límit que siguem capaços d’assumir. A Himmelweg únicament hi ha la referència del fum i del tren, la resta és la violència que habita la nostra memòria.
Tres personatges, el comandant del camp, una persona culta amb la qual podem arribar a tenir complicitat, però és el botxí, com podem entendre el botxí?? Un personatge que ha d’obeir als seus comandaments i no es qüestiona el que fa, només lluita per creure que ha estat escollit per una missió. Però ell sap perfectament el que fa, sap que la vida o mort dels presoners està a les seves mans. Excel·lent la interpretació de Raimon Molins que interpreta un paper dins la seva pròpia mentida i passa de la fredor inicial al paroxisme final i a la “bogeria”. Una persona manipulada i manipuladora.
La representant de la Creu Roja, paper que interpreta Patrícia Mendoza amb un grau de credibilitat impressionant. Avui dia viu angoixada per l’informe que va redactar explicant el que havia vist en aquell camp de concentració, però conscient que no va voler veure més enllà dels seus ulls, perquè analitzant-ho sap que allò que va veure era una enorme mentida. Mostra la seva confusió i perplexitat davant el descobriment d’una realitat que va tenir a prop i va ser incapaç de veure.
I el cap de la comunitat jueva sobre el que recau la responsabilitat de manipular a la resta de membres de la seva comunitat per fer que la mentida ideada pel comandant sigui creïble als ulls de la representant de la Creu Roja. Guillem Gefaell broda el seu personatge. Ell és el col·laborador forçat que descobreix, terroritzat, com pot influir en la vida o la mort dels seus companys.
Les tres interpretacions han estat realment extraordinàries, però ens ha impressionat especialment la de Raimon Molins, perquè sense cap mena de dubte es tracta d’una de les millors que hem vist en els últims anys.
La utilització dels titelles en la posada en escena, dóna encara més credibilitat a l’enorme manipulació de tots plegats. Tots som titelles manipulades per altres.
Magnífica la direcció de Raimon Molins i la conjunció de l’audiovisual, la il·luminació, els titelles, l’escenografia i per descomptat, i com ja hem dit, les interpretacions.
Si voleu veure la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ