Veiem i escoltem els personatges a través d’una cortina transparent de plàstic. És una interferència, un obstacle per a la comunicació, perquè del què ens parla Hàbitat… és de la comunicació frustrada, de la incapacitat, malgrat tot, d’establir contacte real amb els altres, i de la paradoxa dramàtica a què ens enfrontem avui dia: en el moment en el qual la tecnologia més ha posat de la seva part per a connectar-nos, més difícil està essent la comunicació veritable.
Roger Torns ha pensat la posada en escena a partir d’aquesta paradoxa i de les conseqüències funestes que ja comencen a definir el signe dels nostres temps. Un escenari encaixonat entre dues cortines on cinc personatges miren d’enregistrar amb avidesa tot allò que diuen o que fan, com un intent (infructuós) de deixar constància de la pròpia existència. Als personatges els han convençut que cal acostar-se a la realitat fent-la passar pel filtre de la pantalla, de les taulestes, del mòbil… S’hi enfronten, doncs, indirectament, a una realitat ja transformada, retocada al nostre gust.
Actrius i actors entregats a la causa es posen en la pell, a flor de pell i sense concessions, dels protagonistes d’una generació que pateix perquè no sap com dir-se les coses, no sap com tocar-se ni com fer-se petons, que ha substituït la conversa pel monòleg o pel cop de puny.
Torns ha fet diana en tots els sentits perquè ha fet visible allò que sovint intuïm que està passant però que no som capaços de fer patent. Cal anar a l’Atrium, perquè aquests dies s’hi està fent visible l’invisible.