Goldilocks és com anomenen els anglosaxons el personatge que aquí coneixem com a Rínxols d’or, i de la qual (com en la resta de les històries més o menys infantils que conformen el corpus de la narrativa de tradició oral) no se’ns ha explicat mai com fou la resta de la seva vida. Jaume Viñas, a qui hem vist fa poc com a intèrpret a Hàbitat, també a la Sala Àtrium, mira de reflexionar al voltant del deixar de ser nena, de la pèrdua de la innocència com d’un fet gens innocent per al qual tots n’hem de pagar un preu.
Les dues noies que protagonitzen l’obra senten l’amenaça latent d’un Ell misteriós, del qual només en sabem que és un Ell i no una Ella.
Termes i Ribas, amb la complicitat de Barceló i Viñas extenen en escena el visible i ens proposen examinar la vida. No és gens fàcil, no passa sempre, de fet, passa poc que els actors convencin els espectadors de signar el contracte de fingiment de què parlava Borges. Meritxell Termes trenca l’obstacle que per definició és el cos de l’actriu perquè l’espectador pugui veure el personatge amb una lliçó d’interpretació matisada, afilada i concebuda per a que el públic tingui la impressió que allò que està passant en aquell moment té a veure amb ell mateix, que aquell fingiment apunta a quelcom real que. a la vegada, remet a experiències que hem sentit o podríem haver sentit, perquè tots nosaltres som la matèria primera de què es serveix el teatre.
La posada en escena és seca i enigmàtica com el propi text, i es guarda giragonses on les protagonistes seran capaces de lluitar per a preservar el seu candor i enderrerir tan com puguin l’abandó definitiu de la infància.
Gold & locks mira de dir allò no dicible mitjançant paraules que se saben insuficients per a explicar el món i el misteri que gravita al voltant nostre. Teatre compromès amb el teatre i amb la seva voluntat de fer visible l’invisible.