Desprès d’un petit ensurt, puc tornar-hi de nou al teatre. Aquest cop, decideixo per una comèdia per poder somriure una mica.
Glorious! és una comèdia divertida inspirada en la sorprenent història real de Florence Foster Jenkins, una milionària excèntrica de Nova York als anys quaranta. Tot i no tenir gens de talent musical, va decidir invertir la seva fortuna per seguir el seu somni: convertir-se en una cantant d’òpera famosa.
És una història optimista sobre la força de creure en un mateix, fins i tot quan tothom pensa que no ho aconseguiràs.
L’obra de Peter Quilter combina amb sensibilitat i humor l’ambició de Florence i la seva passió per la música amb els esforços dels seus amics i familiars per no trencar-li la il·lusió. Tot i les crítiques i les rialles que provoca el seu cant desafinat, aquesta dona alegre i extravagant es manté fidel al seu somni, regalant moments tan divertits com tendres.
El primer que vaig tenir al cap amb aquesta obra va ser la protagonista femenina de les pel·lícules dels germans Marx, aquella típica rica que volia ser la protagonista. Margaret Dumont, l’actriu nord-americana (1882–1965). Era la dama distingida i adinerada que feia de contrapunt seriós als deliris dels Germans Marx (sobretot de Groucho). Representava aquella senyora d’alta societat una mica ridícula, però entranyable, que sempre creia ser més sofisticada del que realment era. Un paper ideal per aquesta protagonista.Però en lloc d’un personatge fictici, ara parlem d’un de real.
Tornem amb l’obra, Glorious! Florence Foster Jenkins, la pitjor cantant del món és una comèdia lleugera que parteix d’una idea amb molt potencial: la d’una dona convençuda del seu talent, tot i cantar espantós. El punt de partida prometia moments de gran humor, amb gags i rèpliques d’aquelles que poden brillar segons com es juguin, però en aquesta versió sembla que no s’ha aprofitat del tot. Alguns acudits es fan una mica repetitius i l’obra no acaba de trobar un ritme còmic constant al meu entendre.
Tot i això, Marta Rivera fa una gran feina com a protagonista: s’ha fet seu el personatge i aconsegueix cantar tan malament com la veritable Florence, cosa gens fàcil. Ramón Gener, conegut per acostar l’òpera al gran públic, té moments divertits i transmet que s’ho passa d’allò més bé a l’escenari. Santi Millán interpreta un paper fet a mida per ell, amb el seu estil habitual i bona complicitat amb el públic.
Cal dir que, tot i la meva impressió més freda, la resta d’espectadors s’ho van passar molt bé, amb rialles constants i una gran ovació final.
Pots veure la resta de la meva opinió a l’enllaç amb una mica més