És interessant quan una persona sap aixecar el cap, mirar al seu voltant i veure, sense cap altra pretensió que veure, el que hi passa. I, si a més a més coincideix que aquesta persona és dramaturga i es diu Xavier Morató, el resultat no pot orbitar gaire lluny del planeta èxit.
I quan parlo del planeta èxit que ningú es pensi que es troba en una galàxia molt molt llunyana. Generació de Merda s’arrossega per les despulles i misèries d’una generació propera als 30 (anys amunt, anys avall) i l’olora i la palpa i l’ensenya sense manies. Ara bé, Xavier Morató i el seu equip esdevenen els reis Mides moderns capaços de convertir en situació còmica, en acudit i en gag tot el que toquen. Perdre la feina, intentar lligar, tornar a casa els pares… mai havia resultat tan divertit.
I algú pot pensar: “això ja ho ha vist abans per la tele”. Error! La sensibilitat teatral lligada a les constants referències metateatrals (podem parlar de marca d’estil?) i els concrets que ens interpel·len escena rere escena fa que s’allunyi de tot el que hem conegut. I tot això sumat al fet de ser un musical (força “low cost”) amb una escenografia on tot és auster i es reaprofita (no hi ha música en directe però desenganyem-nos, aquesta generació no podria fer mai un musical de Broadway)
És cert que inevitablement l’obra fa més gràcia a tots aquells que estan/estem dins d’aquesta “generació de merda” i que podem reconèixer al detall totes les referències i és per aquest motiu que si hi ets, no te l’hauries de perdre. Els que sou més joves o bé més grans la podreu gaudir des de les veritats universals que ens toquen a tots i que en el fons són l’esquelet de l’obra: l’enveja, l’amor, la frustració…