La dramaturga Anna Maria Ricart ens planteja un text contemporani, fora del convencional. Els temps verbals juguen directament amb el temps i la interpretació de l’obra. No saps si parlen del divendres que ve, del passat o l’ara. Un recurs que de primer moment pot despistar l’espectador, però que acaba enganxant. Un desconcert que també pateixen les mateixes protagonistes.
Tres adolescents que juguen a ser allò que no són, però a la vegada són més elles mateixes que mai. Interpretat per Mariona Blanco, Cristina López i Ivet Zamora, les tres creen un tàndem amb molta complicitat. És d’agrair que es porti a escena textos on el jovent és el protagonista, i més si de potencial actoral en sobra.
Una direcció de Marc Chornet, per segon cop consecutiu amb aquesta mateixa obra, un repte quan ja tens el llistó en un punt. Aconsegueix transmetre les pors que amaga el text, igual que la seva crítica social. Poques vegades la gent arrisca amb dramatúrgies com aquestes, pròximes a Sarah Kane d’alguna manera. És molt difícil dirigir quan el text és de gran complexitat amb una constant molt elevada d’inquietud en l’espai.
A vegades el text i la interpretació pot fer-se feixuga per l’espectador, ja que no estem acostumats a veure obres d’aquest caire. El joc de paraules convida anar més enllà de la simple lectura, i obliga a una gran concentració. Sempre hi ha una primera vegada, i aquesta és una bona oportunitat.