Els clàssics mereixen un gran respecte ja només pel fet d’haver sobreviscut al pas dels anys i, sobretot, per haver aconseguit formar part del nostre ADN cultural. En aquest sentit, cal dir que sovint ens resulta difícil opinar amb sinceritat al respecte, ja que aquests semblen gaudir d’un passaport d’immunitat, sense importar gairebé com s’hagin dut a terme a l’escenari. D’altra banda, hi ha qui s’allunya d’ells només pel fet d’estar elaborats amb un llenguatge teatral diferent a l’actual, el qual pot provocar que se’ns faci més difícil entrar dins de l’obra. De totes maneres, sigui quin sigui el posicionament de l’espectador, penso que sempre resulta instructiu veure un clàssic i més si aquest es remunta a la mitologia grega amb un personatge que, sens dubte, haurà alimentat d’alguna forma a moltíssimes obres al llarg de la història.
Lamentablement, aquesta nova revisió està plena d’alts i baixos que poden deixar a l’espectador amb una sensació de no haver gaudit com cal del text. Així, hi ha moments altament poderosos, però alhora n’hi ha d’altres en que aquesta força es dissipa i t’allunya de l’escena. En aquest sentit, el que en un principi resulta un encert, com pot ser aprofitar la platea també com a espai escènic per tal d’endinsar l’espectador en la trama i dotar l’obra d’un dinamisme que s’agraeix, acaba resultant un recurs repetitiu i cansí cap al final de la representació. Tot i això, un aspecte a valorar molt positivament és l’escenografia, la qual resulta molt apropiada per a aquest muntatge, emmarcant la història en un paissatge àrid molt adient que s’agermana a la perfecció amb una utilització precisa de la il·luminació. Malgrat això, l’obra es presenta massa conservadora i feixuga, no sent suficient algunes de les bones interpretacions presents, com les de Mercè Sampietro o Lluís Soler, les quals capten la nostra atenció i aconsegueixen elevar el text almenys durant uns quants minuts.