Estem a l’estrena de “Els secundaris” a Igualada. Un cop han fet una setmana d’assaig tècnic al teatre, es presenten al públic d’Igualada amb un espectacle rodó. Tal com vam veure a “Les dones sàvies” i més tard a “El bon policia”, ens trobem amb un espectacle que juguen amb la transformació de múltiples personatges i amb un bon sabor de boca en sortir de la funció.
Els secundaris és un homenatge als actors i actrius que mai ens recordem, un espectacle que van encarregar-se de la dramatúrgia la Laura Aubert i el Bernat Cot. Però com en els altres espectacles indicats, és tan important l’escenografia com el vestuari (pensem que són un d’aquests secundaris que reclamen la seva visibilitat en l’obra)
La història d’una actriu i d’un actor que sempre realitzen papers secundaris i que comparteixen el neguit d’estrenar i de si tindran oportunitat de dir alguna frase per poder cobrar una mica més. Són actors del Paral·lel de principis de segle XX, però que ben bé podrien ser d’aquests dies.
Tot i ser una obra escrita durant la pandèmia, va ser una obra que es va començar a investigar el teatre de principi de segle. On molts dels personatges principals que ens diuen són reals. Tot i que sempre tenim al cap la Xirgu i poc més.
L’exercici de coordinació entre el Bernat i la Laura és màxim. Tot estudiat al mil·límetre, tot i que amb algunes incidències que han sabut sortir-ne del pas sense que ens adonem. Fins i tot amb moments hilarants quan una sabata s’ha perdut en el petit espai.
En definitiva és un homenatge als secundaris de papers menors, però també als vodevils. Un gènere poc valorat i moltes vegades secundari entre tots els generes que tenim.
Hi ha una interacció constant entre els personatges que representen, pensem que hi ha l’obra que nosaltres estem veient, a més d’una funció a “l’escena del vodevil” i que tot sembla quadrar a la perfecció. Fins i tot en aquesta primera funció davant el públic.
Podeu veure la resta de la meva opinió al següent l’enllaç.