El Teatre Nacional de Catalunya estrena la temporada amb ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA de Santiago Rusiñol. I ho fa en format musical amb adaptació i direcció de Jordi Prat i Coll.
Es tracta d’un musical en forma de «paròdia esbojarrada» sobre la cultura catalana, amb cançons populars i tradicionals de diferents èpoques.
Segons comenta Jordi Prat, en el programa de mà, quan estava preparant l’adaptació del text de Rusiñol, va llegir un altre text anomenat «Cançons del Poble», destinat a l’Orfeó Català, on s’hi llegia entre línies que «si nosaltres no cantem les nostres cançons, potser arribarà un dia en què no les tindrem«. I d’aquesta lectura va néixer aquesta proposta, concebuda com un espectacle de varietats que fa servir l’humor i la ironia per riure’ns de nosaltres mateixos, del nostre imaginari i de la nostra simbologia.
Primer de tot hem de dir que valorem positivament la intenció de repescar un text de Santiago Rusiñol, que possiblement no s’hagués pogut representar mai més, a causa dels grans mitjans que es necessiten per fer-ho com cal … i en aquests moments de crisi econòmica solament ho podia fer un Teatre públic.
Una altra cosa és l’oportunitat de ser representada en aquests moments de gravíssima crisi institucional i de persecució política, a tot allò que soni una mica a català i encara més quan tenim als nostres representants polítics legals, empresonats per un estat espanyol que ha embogit, en un intent de «salvar la unidad indisoluble de España«.
La nit del dimarts 29 d’abril de 1902 es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona una comèdia en un acte de Santiago Rusiñol. Una paròdia dels Jocs Florals que va provocar l’escàndol. Va ser estrenada en un context de forta crispació social, marcada per l’empresonament de líders sindicals i de polítics com Prat de la Riba. L’obra denunciava l’idealisme exaltat d’un certamen que s’havia convertit en vehicle propagandístic del nou catalanisme, i posava de manifest la gravetat de les nombroses tensions que recorrien la societat catalana.
La polèmica es va aguditzar quan el govern central va suspendre els autèntics Jocs Florals de Barcelona per una xiulada a la bandera espanyola, i en canvi va protegir amb policies els espectadors que assistien als teatrals de Canprosa.
Més d’un segle després, moltes d’aquestes tensions es repeteixen. I ara, Jordi Prat ha convertit ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA, en un musical en què els cuplets, les sardanes i les cançons tradicionals conviuen amb cançons de Festa Major, com «Me gustas mucho» o «Si yo tuviera una escoba». El director ha decidit barrejar el text de Rusiñol amb cançons que formen part del nostre identitari, «sense deixar fora ni una coma del text«.
L’obra de Rusiñol es recrea en l’accentuació dels clixés més característics del funcionament dels certàmens literaris i organitza l’acció al voltant d’un triangle amorós protagonitzat per Tonet (Francesc Ferrer), Maria (Anna Moliner) i Ramon (Jordi Coll) i un triangle paral·lel que situa la Poesia (Maria) i les dues concepcions del poeta: el poeta-versaire (Tonet) i el poeta-sacerdot (Ramon).
La proposta que podem veure a la Sala Gran, és un collage, una gamberrada irreverent, en alguns moments divertida, que a parer nostre demostra que a hores d’ara el text ha perdut bona part del seu sentit i que en cap cas es pot extrapolar a la realitat que estem vivim a Catalunya.
La direcció musical de Dani Espasa, la música en directe i la magnífica coreografia de Montse Colomé s’uneixen a l’escenografia de Laura Clos «Closca» i el vestuari de Montse Amenós.
Un elenc format per 17 actors, sis músics i sis membres del cor.
Tots els actors estan extraordinaris, però no podem deixar de destacar les veus de les bessones Kathy Sey i Yolanda Sey, la magnífica Anna Moliner que amb la seva manera d’interpretar i cantar es posa a la butxaca al públic del teatre, Rosa Boladeras que ens ha mostrat la seva millor vessant còmica, Angels Gonyalons que ens ha emocionat amb la seva interpretació de la cançó «Caldrà plorar, caldrà riure» i un extraordinari i divertit Oriol Genís en el paper de president dels Jocs Florals.
Una proposta que demana la participació activa del públic i que ha engrescat a bona part de la platea amb les cançons i els jocs.
A nosaltres ens ha agradat a estones, ens ha sobrat les escenes inicials amb les cançons dels anys 60 que no veiem en cap cas necessàries; reconeixem que té moments molt divertits i engrescadors, però també altres que hem trobat excessivament forçats.
El text de Rusiñol tampoc ens ha acabat d’enganxar, sense tenir res el fet de riure’s de nosaltres mateixos, perquè creiem que és sa fer-ho (en situacions normalitzades), malgrat que també creiem que potser no és el moment més oportú de tirar-nos pedres a la nostra taulada, per la situació dramàtica que estem vivint a Catalunya i la vergonyosa repressió de l’estat.
Malgrat que ens ho hem passat bé a estones, nosaltres trobem que la peça resultant d’aquesta adaptació (3 hores i 10 minuts, incloent-hi el descans), és clarament excessiva.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ
.