El viento en un violín: Geni i realitat

25/07/2013

Sempre és gratificant veure les creacions de Claudio Tolcachir. Les seves obres, que també dirigeix i en ocasions interpreta, són un retall de la vida o, més ben dit, un reflex deformat de la vida real. Les situacions que crea parteixen de les coses més quotidianes i es transformen, a poc a poc, en trames de final imprevisible. Igual que a la vida, Tolcachir deixa els seus personatges-actors al servei de la història, i a base d’improvisacions els aboca a un destí pervers i capriciós. Si a això hi sumem uns actors en estat de gràcia, obtindrem un espectacle ric en matisos i gustós pel que fa a sensacions i emocions. Ara bé, en aquest tipus de teatre hi poden haver, com a la vida mateixa, danys colaterals (audició imperfecta, diàlegs sobreposats, sorolls no desitjats, etc.). Res més lluny de la «pièce bien faite»… però ben a prop de la genialitat.

← Volver a El viento en un violín