El veneno del teatro

Seixanta-cinc minuts, només seixanta-cinc minuts que comencen amb un llarg silenci i després no deixen treva a l'espectador. Dos actors, només dos actors que excel·leixen en les seus respectius papers. En les diàlegs hi trobareu meta-teatre, filosofia, ètica... Tan si heu vist prèviament aquesta peça teatral com si no la coneixeu, val la pena ocupar una cadira al Teatre Romea per veure aquesta excel·lent versió dirigida per Mario Gas i deixar-se inocular el verí del teatre. Un llarg aplaudiment.

Algú podrà dir que aquesta obra de Rodolf Sirera ha quedat superada pels anys, ha perdut efectisme o simplement esdevé feixuga i discursiva. Aquest algú potser podrà tenir raó si parla d'altres muntatges de l'obra, però segurament la perdrà si parla del muntatge que ens presenta ara Mario Gas. I és que aquest cop se'ns serveix el verí amb molta elegància, un ambient de thriller exemplar i una direcció d'actors exquisida (recordem que Miguel Ángel Solà i Daniel Freire són dos gats vells... i argentins, que se les saben totes). Molt recomanable pels que encara van al teatre a enamorar-se de les paraules i d'uns bons intèrprets.

Penso que l’adaptador d’aquesta obra ha fet un canvi de temps desafortunat. L’original passa a Paris al 1784, i cinc anys abans de la Revolució Francesa, un actor segur que aguantava humiliacions d’un noble que en l’època actual que s’ha situat ara no aguantaria del mateix noble transformat en només home poderós. Penso que aquest canvi ha fet que el plantejament grinyoli i l’obra en pateixi. Possiblement per culpa d’això el director, Mario Gas, no ha pogut fer lluir dos bons actors, Solá i Freire, perquè, al menys jo, no m’he cregut el que passava. L’escenografia de Azorín senzilla però ben resolta i la il·luminació de Gómez, eficaç, especialment bella en l’escena inicial. Llegir més.

Conscient de les opinions totalment oposades que havia suscitat aquesta obra entre la gent que l'havia vist, em vaig disposar a anar al Romea a buscar la meva. Així doncs, malgrat pertànyer al grup de persones que no acaben d'estar convençudes amb l'adaptació de Mario Gas, penso que si una obra aconsegueix aquesta disparitat d'opinions és que alguna cosa bona té. Sens dubte, el text de Rodolf Sirera és una interessant reflexió al voltant de la interpretació teatral i el poder narrada en clau de thriller. Segurament, l'espectador actual ja no troba la història tan innovadora com la podien trobar als anys 70, moment en què va ser escrita l'obra, ja que aquest ha vist múltiples peces teatrals i cinematogràfiques amb formes narratives similars. Òbviament, això no li treu mèrit, però si que juga en contra al manifestar-se greus mancances durant la representació, especialment en l'àmbit de la direcció, la qual és totalment monòtona i freda. D'altra banda, presenciem unes sobreactuacions per part dels dos actors, que tot i entregar-se al màxim, fan distanciar l'espectador de l'acció.

El text de Sirera és idoni per a qui concebi el teatre com una capseta de sorpreses, com el terreny subtil de la simulació, com el parany del gat a la rata. I a El veneno del teatro, el director confia que mirem els ulls de l’escena com si fos un serpent hipnòtic a punt d’engolir-nos. Una cosa és l’obra escrita: una filigrana de rellotgeria estructurada al mil·límetre, un joc de màscares concebut com a metàfora viva de les virtuts teatrals i organitzat en una successió d’enganys en crescendo a l’estil de La huella de Mankiewicz o bé (perquè tenen aquest model del cine nord-americà al cap) a l’estil també de Paraules encadenades i El mètode Grönholm de Jordi Galzeran. Però escrit fa vint anys i per parlar de teatre, ambientat al segle de les llums, de Sade i de l’artifici. Afilada saviesa de Sirera. Ensenya com la veritat teatral no recolza sobre cap altra realitat que la del fingiment i la seducció actorals, i que més realitat no té perquè representar més versemblança sinó, sovint, el naufragi estrepitós de la il·lusió. Llàstima dels excessos interpretatius, del subratllat afectat i manierista, del crit innecessari a mig gas.