Teatre de petit format. Teatre d’objectes que tant m’agrada.
Un monòleg.
Una proposta emotiva.
Una història d’autoficció en la qual ens sentim identificats.
Un viatge a través dels objectes, les persones, els espais i les vivències que ens han anat convertint en qui som.
La nostra identitat és en gran part a les nostres experiències, a totes aquelles realment importants i que han fet que siguem qui i com som.
El testament és una cita vitalista per rememorar records i vivències que configuren una vida.
Amb una escenografia molt significativa, un moble amb tot de calaixos (plens d’objectes que l’actor narrador Ramon Molins utilitza per anar vestint el seu recorregut vital i els personatges i les anècdotes que va trobant i vivint a cada pas), simbolitza el nostre interior, aquell lloc on guardem tot allò que ha format part de la nostra de la nostra vida.
El testament parla de tot allò que hem heretat, no des d’una mirada materialista, sinó la de tot allò que ha fet que siguem com som. Els nostres trets físics, el color dels ulls, la mirada, la boca, el somriure, la manera de pensar, l’amor a …, la generositat, el gust per…, l’afició a…, una escapada a…, un llibre, una cançó, una afició, una vocació, l’entorn, tot el que som ho hem heretat d’algú o per algun motiu. Vivències, records, experiències, objectes, persones. Tot allò i tots aquells que han fet que siguem, pensem o actuem, com ho fem. Ells són els nostres avis, pares, mestres… i nosaltres en som una mica de cadascun d’ells.
Som la suma de la nostra herència biologia, de l’entorn en el qual hem crescut i de les experiències que hem viscut.
Aquest espectacle l’he vist al teatre La Sala d’Argentona