Ahir dijous vam anar a un passi estrena (del nostre abonament) a l’Espai Lliure per veure aquesta proposta conjunta del dramaturg argentí Pablo Messiez i els actors de La Kompanyia.
La temporada passada el director argentí va impartir un taller, a l’entorn de les emocions, als membres de La Kompanyia Lliure i d’aquella experiència, reelaborada i escrita, i traduïda al català per Marc Artigau ha sorgit EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS. Un treball construït conjuntament a partir de sessions on tractaven d’esbrinar les motivacions i les personalitats de cadascú dels actors, indagant en els temors i incerteses comuns sense por.
Un espectacle que ens presenta dalt l’escenari dos universos paral·les, d’una banda, una parella (Clàudia Benito i Eduardo Lloveras), molt enamorats i optimistes, que lloguen un pis a la Júlia (Júlia Truyol) i s’hi traslladen a viure plens d’il·lusions. De mica en mica veurem com la seva relació es va esquerdant i empitjora cada cop més.
D’altra banda ens trobem un grup de sis persones, cinc adults (Joan Amargós, Raquel Ferri, Andrea Rosa, Joan Solé i Júlia Truyol) i un nen (Quim Àvila), que s’ajunten els dissabtes. S’autonomenen «Els Inconsolables» i els uneix el fet d’haver patit alguna tragèdia. Fa cinc anys que es reuneixen en el mateix lloc. Es troben per tal de superar, en companyia, aquestes experiències que han marcat les seves vides. Volen entendre com es fa per continuar vivint després del dolor. La música i els silencis han de ser les eines emprades en aquestes trobades, però no se’n surten.
Unes interpretacions que ens han agradat molt (totes elles) … ens han convençut i creiem que gaudeixen de la frescor i l’entusiasme d’aquests joves actors.
Una acurada escenografia on tots els detalls estan cuidats i que ens fa pensar realment en un pis on la vida és possible.
Una posada en escena mil·limètrica per fer possible la coexistència en el mateix espai dels dos universos paral.les, que de mica en mica van confluint. Una proposta on el dolor, la soledat i el patiment dels personatges hi és present en tot moment, però que també ens ofereix moments per somriure o riure obertament.
Cada personatge té el seu monòleg que en certa manera senyala allò, amb el que personalment, s’identifica més. Una proposta singular feta a mida de cada intèrpret on els dos fils argumentals i temporals se superposen.
En definitiva, una proposta que ens ha agradat molt i que sens dubte recomanem, i malgrat que en algun moment pot confondre a l’espectador, tal com manifesta el seu director, el més important de la peça no és entendre-la al 100% sinó sentir-la al 100%.
La nostra valoració és de 8 sobre 10
Si voleu veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ